Metàfores per a la tardor del 2014

E n una de les escenes més celebrades de la pel·lícula Il postino, Neruda li diu al carter que no l'atabali amb més símils i metàfores, i aquest, sense poder ocultar la seva confusió, li pregunta què és una metàfora. Neruda s'ho pensa una mica i li contesta: «És com quan parles d'una cosa i la compares amb una altra».

La metàfora és una figura retòrica bàsica en el llenguatge poètic. Però també abunda en la crònica militar, en la futbolística o en la política. De fet, tant l'imaginari futbolístic, com el polític es nodreixen a bastament de conceptes provinents del vocabulari militar. Però, curiosament, la metàfora més recurrent per a referir-se al conflicte democràtic entre Catalunya i l'Estat no remet a escenaris bèl·lics, sinó que s'inspira en el transport civil: el xoc de trens. Es tracta d'una metàfora que evoca una imatge tràgica i destructiva. Per això es fa servir de forma preferent per a expressar opinions escèptiques o crítiques amb el procés sobiranista català.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

La imatge serveix per donar plasticitat visual a les suposades conseqüències catastròfiques de la reivindicació catalanista en curs. Però, en realitat, el símil del xoc de trens no guarda cap paral·lelisme amb el procés polític català. Es tracta, definitivament, d'una metàfora molt inadequada. Intentant ser rigorosos, el més semblant a un xoc de trens fou el xoc de legitimitats que representà la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut del 2010. Aquella insòlita topada provocà el descarrilament del tren autonomista. Des d'aquell dia, capes socials cada vegada més àmplies de la societat catalana han decidit desconnectar racionalment i emocionalment del nacionalisme espanyol i del seu projecte d'Espanya. Si continuem amb els símils ferroviaris, aquesta desconnexió ideològica i sentimental no evoca cap xoc de trens. Evoca, més aviat, la imatge d'una bifurcació de vies. Una bifurcació davant la qual l'Estat espanyol farà tot el que sigui possible per evitar que la locomotora catalana pugui optar a cap via alternativa a l'ample ibèric. L'inici de curs i la tardor estan marcats per dues fites estretament vinculades: la Diada i el 9-N. Ara, com fa un o dos anys, no calen habilitats endevinatòries per a pronosticar un 11 de setembre amb una nova marea humana de caràcter reivindicatiu. Un clam multitudinari amb la mirada fixada en la consulta. També sabem que al voltant d'aquells dies s'aprovarà la llei catalana de consultes. I que el 18 de setembre Escòcia farà el seu referèndum. I s'acabi com s'acabi el referèndum escocès, ja sabem que la imatge d'Espanya perdrà. Un cop Mas hagi signat la convocatòria de la consulta, el Govern central tindrà tres opcions: recórrer la llei, recórrer la convocatòria o tolerar-la. Si optés per la tercera, Rajoy podria guanyar temps per a pactar amb el PSOE una via intermèdia entre l'statu quo i la independència. Una tercera via que, davant la constatació de la voluntat popular majoritària dels catalans, seria considerada com a inevitable. I, seguint el model britànic, pactar un referèndum vinculant en què es pogués votar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però, vistos els precedents, ningú dubta que Rajoy optarà per una de les dues primeres i tornarà a fer servir el Tribunal Constitucional com a mur de contenció de l'expressió democràtica dels catalans. Si això és el que acaba passant, la situació tindrà alguna semblança a un nou xoc de trens. Però no ho serà. Serà, més aviat, la constatació de l'immobilisme de Rajoy i de l'enorme distància entre les institucions de l'Estat i la societat catalana. Immobilisme i distància, no xoc.

¿I a continuació què? El guió no està tancat. No ho pot estar. La política catalana d'avui és complexa, accelerada i poc previsible. Però sí que hi ha una certesa: l'element clau són les urnes. Plebiscitàries, municipals, legislatives avançades o no... L'Estat no té cap opció efectiva i elegant d'impedir el pronunciament democràtic de la societat catalana. I si pren forma una reforçada majoria parlamentària i municipalista obligada per un mandat democràtic inequívocament sobiranista, l'Estat només podrà moure fitxa fent, finalment, una oferta creïble i atractiva per a la societat catalana. Però arribats a aquest punt, la seva credibilitat serà escassíssima. Imperceptible. I la capacitat d'atracció, nul·la. No hi haurà cap xoc de trens. Només un pronunciament de discontinuïtat institucional escrupolosament democràtic que obri un procés constituent. Una bifurcació de vies que a tothom interessarà que sigui pactada. Llavors ningú se'n recordarà de la metàfora del xoc de trens. I, potser aleshores, les elits espanyoles lamentaran l'immobilisme del Govern espanyol. Però també podria ser l'inici d'una relació d'igual a igual i sense malentesos entre Catalunya i Espanya. Transitant en vies paral·leles.