Jordi Pujol i la missa de dos quarts de vuit

No sé si va ser tot un cap de setmana, un autèntic cap de setmana, suposo que sí, ha de ser que sí, és que sí, però el dissabte i el diumenge que Albert Om va conviure amb Jordi Pujol i la seva dona Marta Ferrusola hauria pogut ser el cap de setmana de 'la gran notícia'. Vist, escoltat, repassat, anotat aquell cap de setmana, aquell 'convidat', a un se li posa la pell de gallina.

No només perquè resulta realment esperpèntic que algú així, algú que ha estat, o pretès ser, un messies per al seu poble, per a la seva gent, per a aquells que li van confiar el vot i el país, vagi a missa cada dissabte a les 19.30 hores, es confessi (no se'l veu combregar, és cert) i defensi uns valors, diu, basats en la Bíblia, els Nous Testaments i les Epístoles de sant Pau, hagi defraudat, de cop, tanta gent, sinó perquè un té la sensació que l'expresident fa temps, molt de temps, que volia confessar el seu enorme pecat. I va estar a punt de dir-l'hi a Om. A punt.

No l'hi va dir i, com devia passar al llarg de tants i tants anys de viure en falta, en pecat, en estafa, en la il·legalitat, actuant ("mira que n'ets de comediant", li etziba la Ferrusola en un moment del programa; "una mica d'actor sí que tinc", li havia confessat Pujol a Om hores abans), Pujol decideix seguir guardant-s'ho per a ell, conscient que un dia o altre ho haurà de confessar. O l'hi descobriran. No, aquell nou de setembre del 2012 no va creure arribat el moment de fer sortir a la llum la seva fortuna a l'estranger, aquells diners il·legals.

Però sí de fer mitges confessions. Mitges veritats, mentides senceres, com bona part, potser, de la vida d'aquest matrimoni amb set fills ("els dos primers en 15 mesos, després la presó i, més tard, els altres cinc") i 17 néts "als quals els demano que siguin catalans, però d'una manera que ser català valgui la pena", explica l'avi en pecat. "Jo reso, sí; no gaire, però reso", li diu a Om. "Reso cada nit. No demano res. Hauria pogut demanar millor finançament (lleugeres rialles), però no ho vaig fer. Em vaig confessar molt, molt, però ara em confesso poc i no estic, no, preocupat per confessar-me menys".

El Pujol que reconeix que la gran aspiració de tots "és arribar a vell" no sembla gaire preocupat per com el jutjaran o el que pensin d'ell. "Bé, em preocupa aquells que pensen malament de mi perquè he d'esbrinar si tenen raó o no". Sembla que sí que tenen raó. I dolor. I decepció. I desencant. Assegura que el preocupa relativament el que diran d'ell en el futur "encara que tinc clar que no pots aconseguir que tothom parli bé de tu".

Aquell Pujol, que ja llavors, dic, es devia estar rumiant fer aflorar el compte multimilionari del seu pare, diu ser molt autocrític amb si mateix, "encara que la gent no em creu". Difícil creure'l ¿no? Més ara que abans. Una cosa ja tenia clara aquell agost del 2012: "Jo encara puc espatllar la meva biografia… o millorar-la". No l'ha espatllat, l'ha destrossat, enfangat, esquitxat, tacat, tacat. "Hem vingut al món a fer les coses bé, si podem i en sabem". Hauria pogut, en va saber, però no tot ho va fer bé. "Jo no estic content amb mi mateix. No sé si em donaria un aprovat com a home de fe". Doncs no sé què pensarà ara el rector del santuari de la Mare de Déu de la Cisa, a Premià de Dalt, el que oficia cada dissabte la missa de les 19.30 hores a què assisteix el matrimoni Pujol-Ferrusola.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Pujol, que beneeix la taula quan dina i sopa amb Om després de l'"amén" de Marta Ferrusola, diu estar preocupat per "la gran crisi de valors i de confiança en els polítics que detecta, al marge de la crisi econòmica, és clar". Això sí, l'expresident reconeix que "per fer les coses bé no fa falta ser creient. ¡Només faltaria!, ja que hi ha moltíssima gent que no és creient i fa les coses bé". Segons Pujol, sí que fa falta "creure en algun valor que ens transcendeixi". Per exemple, ser generós ("no ser envejós, un gran pecat") i "ser capaç de preocupar-se pels altres".

Pujol va explicar, a l'inici del 'Convidat', que els nervis, a tots, se'ns solen posar en llocs estranys. "A mi, se'm posen als ulls". I això li passa quan està nerviós, inquiet, preocupat. Hi ha emoció en les seves paraules, però ni una sola llàgrima. Ni tan sols quan diu que "el dia que es mori Jordi Pujol no passarà res". Perquè ja res depèn d'ell.