Petit observatori
Petit homenatge a la lluna
Quan escric aquestes ratlles fa un dia solar. Ni la més petita boirina en un racó de cel. Un blau intens, potser no tan intens com el que veuria si em trobés fora de Barcelona, en algun paisatge perfectament net, però el sol que bat contra les façanes i el terrat de la ciutat és enlluernador.
Jo m'acostumo a llevar quan el sol ja està instal·lat al cel, i l'astre que m'acompanya quan escric acostuma a ser la lluna. El sol treballa. Amb el sol el diàleg es fa impossible sense aclucar els ulls. Amb la lluna es pot tenir un diàleg tranquil i llarg, sense que ens sentim empetitits.
El sol únicament té capacitat d'oferir-nos colors quan neix i quan se'n va a la posta. En la seva plenitud és simplement llum. Els núvols que a vegades el tapen, ni l'aclareixen ni l'enfosqueixen; el sol sempre torna a aparèixer amb la seva implacable rotunditat.
El sol és l'autor del dia. M'atreviria, doncs, a dir que el sol ens mana, que ens imposa les normes de la vida diària. La lluna, en canvi, va passejant pel cel, com si tingués una voluntat decorativa. ¿Què fas, lluna, allà dalt?, es preguntava el romàntic Giacomo Leopardi. La lluna és una mena de fanal perquè la nit no es mori de negror, i perquè puguem creure que, afortunadament, el mecanisme del temps encara està en marxa.
La lluna creix i després s'amaga a poc a poc, obrint la porta al nou dia. Un poeta castellà va dir que la lluna era un ornament del cel. Quina frivolitat. La lluna no és cap ornament, com si fos una medalla penjada al cel de la nit. La lluna té vida pròpia, acompanya els navegants, il·lumina els camins dels camps, indiferent als versos metafòrics i a les pintures romàntiques.
Hem maltractat la lluna inventant la paraula llunàtic, però en canvi no hem dit mai res semblant a solàtic. Hem compensat l'estar de mala lluna amb la lluna de mel i amb els versos i les sonates dedicades al clar de lluna.
