I Navarro va llançar la tovallola

La inesperada dimissió de Pere Navarro ha causat enorme desconcert dins i fora del PSC. La seva decisió no és el resultat d'una maniobra per fer-lo fora, sinó fruit del clima d'agitació, deslleialtat i desorientació general que s'havia apoderat del partit en les últimes setmanes. És el primer secretari qui se'n va, fart i fastiguejat del tracte que fa temps li concedien els seus, una majoria ara ja confusa i sense nord. Però quan algú fracassa, encara que sigui perquè llança la tovallola, la responsabilitat recau primer en ell. I el cert és que Navarro no havia aconseguit superar el dèficit d'autoritat que arrossegava des que va agafar les regnes del PSC a finals del 2011, en un congrés que per a molts es va tancar en fals. En el fons, més enllà de les discrepàncies amb els crítics al voltant del confús dret a decidir, el conjunt dels sectors díscols, que inclou no només els sobiranistes, no el van tenir mai en gran estima i tots creien que valien més que ell. Malgrat les seves carències com a líder, té a favor seu una fita bastant difícil: sense renunciar a la idea d'una consulta legal i acordada, ha convençut el PSOE de la necessitat d'abanderar la reforma federal.

Tot i així, ha anat coix d'auctoritas com a primer secretari. Per això ha estat víctima del xantatgisme dels crítics, de l'assetjament mediàtic que ha entrat amb massa freqüència en el terreny personal i, sobretot aquestes últimes setmanes, del tacticisme dels barons territorials que li demanaven coses humiliants i contradictòries amb l'estratègia general. Però la seva dimissió no era inevitable i només ha estat possible perquè el socialisme espanyol ha entrat en una greu crisi sistèmica. L'abandonament de Rubalcaba i de Patxi López han pesat bastant en la inestabilitat del PSC i han alimentat el desig dels dirigents més ambiciosets per fer alguna cosa, per la ganyota buida, encara que només serveixi per empènyer el socialisme català cap a l'abisme electoral.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

El més paradoxal és que es produeix en uns dies en què Navarro podia treure pit, perquè amb la proclamació de Felip VI s'obre un clima nou a Espanya, on la reforma constitucional no només és vista com a necessària sinó com a inevitable. La mateixa setmana, a més, en què s'havia obert una esquerda importantíssima a CiU amb Duran Lleida. En conclusió, el PSC s'embarca ara en una crisi innecessària, que llança un missatge desconcertant al seu electorat.

¿Significa la dimissió que la línia de fons variarà i que, com ja demana CDC, el PSC acabarà apuntant-se al front pro consulta del 9-N? Em sembla un error interpretar el que ha passat com una victòria de la minoria sobiranista. Són els factors personals i la decepció amb els seus, molt més que un abrupte gir ideològic intern, el que explica que Navarro hagi llançat la tovallola.