Flor groga

De preferència, m'estimo més les roses vermelles, els lliris blancs i les violetes de pètals violacis, i abomino dels invents genètics que creen flors dels colors que no toquen. No dic que les roses grogues siguin espúries sinó que no formen part del meu concepte primigeni de rosa. Però m'hi he reconciliat arran de la mort de Gabriel García Márquez i, sobretot, del funeral laic que s'ha fet a l'esplèndid edifici de Bellas Artes del Districte Federal de Mèxic. En aquest palau on es barreja la disciplina de la geometria racional i l'exuberància controlada del déco, davant del pòrtic exagerat de la cortina de cristal, hi havia una molt simple urna fosca amb una rosa de color groc al damunt. Després van venir més roses, totes grogues, un excés floral, però els demano que parin atenció a la fotografia en què es poden observar les restes de l'escriptor i la solitària rosa, amb el fons granat de les escales.

La delicadesa de la imatge em va fer pensar en un poema d'un altre Gabriel, Ferrater. El poema es titula Kengsington, i en una de les seves hipnòtiques apropiacions pronominals, farcides de sentits, fa que una noia pensi que ha esdevingut una flor groga. Al final, la noia, transformada tota ella en aquesta flor, confessa a l'amant: «Te m'he tornat una flor groga». És a dir: és per tu i per a tu que sóc aquesta flor. Hi vaig pensar, mentre el tercet que cantava vallenatos feia picar de mans els assistents al funeral.