Anar al contingut

El model territorial

Cultura i identitat federal

Joaquim Coll

Tot i ser un dels països més descentralitzats d'Europa, a Espanya no se la reconeix com a tal

LSSRqactitud més freqüent dels federalistes davant els debats identitaris és expressar desdeny i intentar fugir-ne. Tendim a refugiar-nos en una posició racionalista amb un resultat que ha estat entregar completament el terreny emocional als nacionalistes d'un o un altre costat. A Catalunya, molt en particular, la relació amb els símbols comuns espanyols ens continua resultant incòmoda des de la cultura del catalanisme. Sovint, per explicar determinades actituds al·ludim encara al pes del franquisme. Però no podem ser eternament presoners del passat, ni encastellar-nos en un lament sobre el que no va ser que acaba resultant contradictori amb un projecte autènticament federal.

En aquest sentit, la recent visita de l'exministre canadenc Stéphane Dion ha aportat molta llum sobre aquesta qüestió. «El federalisme és indissociable de la identitat plural», va afirmar, ja que «perquè funcioni una federació no és necessari només que les seves poblacions diverses s'identifiquin amb la seva respectiva regió, sinó que tinguin també un sentiment comú de pertinença al país. El federalisme canadenc pot funcionar únicament si els seus ciutadans, inclosos els quebequesos, es defineixen també com a canadencs».

El federalisme és unió en la diversitat i, per tant, obliga totes les parts. Exigeix una actitud de lleialtat cap a la federació, però també de reciprocitat del Govern i les institucions federals cap a les parts federades i d'escrupolós respecte a la seva autonomia. El federalisme és un principi d'equilibri entre els territoris i la unitat d'un país en el seu conjunt. «El seu èxit exigeix que tots els nivells de govern afectats s'adhereixin a una verdadera cultura de cooperació», ens diu Dion. És la fusió de la llibertat i la solidaritat: «La llibertat de cada Govern de legislar en els camps que li assigna la Constitució, i la solidaritat que uneix tots els governs i tots els ciutadans amb el propòsit de promoure l'interès de tot el país. Un federalisme eficaç és més que un sistema de governança: es tracta d'un règim que vincula l'aprenentatge de la negociació amb l'art de la resolució de conflictes. L'aposta del federalisme és reconèixer que la diversitat no constitueix un problema, sinó un actiu valuós».

Si traslladem les paraules de Dion al cas espanyol observem dues coses que estan en l'arrel d'una part dels nostres problemes. La primera és que el model autonòmic no té esperit federal. Malgrat que Espanya és un dels estats més descentralitzats d'Europa i la seva estructura té evidents traces federals, políticament no es reconeix com a tal.

No existeix una cultura de govern compartit entre l'Administració general de l'Estat, les autonomies i els ajuntaments. Primer, perquè a la Constitució no es va preveure gairebé res sobre aquesta qüestió, ja que els constituents no van voler aventurar fins a quin punt s'acabaria generalitzant la descentralització. I segon, perquè en els successius governs espanyols ha predominat una visió excessivament vertical de les relacions amb les autonomies, encara que altres vegades ha estat substituïda per una relació bilateral, sobretot amb Catalunya, el País Basc i les Canàries, en ocasions com a moneda de canvi per a determinats recolzaments parlamentaris. Com a conseqüència hi ha hagut un tardà i, en molts casos, raquític desenvolupament dels instruments de cooperació autonòmica, com ara les conferències sectorials.

Finalment, l'encara no assolida reforma del Senat, que hauria d'haver estat transformat en una cambra de representació autonòmica amb competències legislatives pròpies, expressa aquesta enorme miopia política per dotar de cultura federal a un model territorial sense identitat definida. Difícilment Espanya podrà aprofundir en els seus trets federatius si no es reconeix com a tal mitjançant una reforma constitucional.

El segon apunt és que el problema de les identitats constitueix el principal obstacle perquè avanci el federalisme al nostre país. Necessitem afrontar aquesta qüestió amb urgència i construir-la almenys sobre dos pilars. Per un costat, el federalisme com a sinònim de cooperació i fraternitat en tots els àmbits de la vida social i, per un altre, com a expressió inequívoca que Catalunya i Espanya (també Europa) són parts del mateix projecte.

La identitat dual dels catalans és una dada incontestable de la realitat sociològica, fins i tot ara que l'independentisme apareix com a hegemònic. Per això, la clau de l'èxit passa per un discurs catalanoespanyol desacomplexat davant dels dos nacionalismes. La identitat federal no és la tolerància d'identitats sinó la suma. I tenir molt clar que el nostre objectiu no és tan sols acomodar millor Catalunya dins de l'Estat sinó federar Espanya.