El venedor de fum

Els diners no fan la felicitat, els diuen als perdedors. Aquest no va ser el meu cas. Ja de jove vaig pensar en els diners. No en els diners fàcils ni en els diners estalviats, sinó en els diners que surten de la diferència entre allò que pagues i allò que reps a canvi. Així ha estat la meva vida durant aquests últims anys. Em vaig adonar que la curiositat de la gent era infinita i que això tenia un preu. He aconseguit diners gràcies a vendre fum. Però avui el fum es cotitza tant que em permet comprar el producte d’altres venedors de fum a preu de diamant.

No sóc un heroi de les finances, però cada dia he de rebutjar ofertes de gent que diu que m’admira. Puc fer el que més em plagui. Fa unes setmanes vaig anar a dinar al restaurant més famós del món i em van fer seure a la cuina perquè no havia fet la reserva amb sis mesos d’antelació. No m’importa gens. He estat un venedor de fum, però els plaers són de veritat. I sé que s’ha d’anar amb compte per no deixar-se portar per la vanitat de les coses. Un jersei de punt, una mirada acriaturada, una nòvia exòtica i intel·ligent i amb això en tinc prou per convertir-me en una celebritat. El més bo de tot és que ni tan sols sé què em costa tot això. Ser ric és, al capdavall, no adonar-se que n’ets.

Notícies relacionades

Menys humanitat

EL BCE aspira a l’estabilitat

I, no obstant, algun dia m’arruïnaré. Tots aquests milers de milions desapareixeran. Potser cometré un error. Potser serà la cobdícia dels altres la que furgarà en els meus comptes i em temptarà amb projectes impossibles. Això forma part del guió. No és possible arribar als 29 anys amb tants diners acumulats. M’arruïnaré i llavors hauré de deixar de ser agnòstic com he estat fins ara. Hauré d’acostumar-me a anar a la sinagoga i a demanar que la comunitat jueva em doni un suport. Quan això passi, tornaré als principis dels meus pares i em deixaré envellir amb serenitat.

A vegades penso en el llibre que va permetre el guió de 'La xarxa social'. Es titulava 'Milionaris per accident'. Un accident et pot portar al desastre, però m’he de convèncer que jo no he jugat a ser milionari, sinó que ser milionari és el resultat de molta imaginació i una certa audàcia. Això i la seguretat. Aviat farà deu anys que visc amb la meva dona, Priscilla Chan, una oriental que vaig conèixer a Harvard quan ella estudiava medicina. És el millor que em va passar a Harvard. Això i haver compartit habitació amb els meus socis, que em van animar a creure que la informació hauria de ser gratuïta per a tothom. En el fons, l’únic que he fet ha estat haver inventat el pati de veïns, aquest lloc per on se senten totes les converses, tots els projectes i totes les aromes de les seves cuines. La xarxa social va començar en el rumor i jo he aconseguit convertir el rumor en una necessitat. Precisament el reinventor del rumor no es veu afectat per rumors sobre la meva persona. I la Hisenda pública nord-americana i la revista 'Forbes' saben que els meus diners no són precisament un rumor, sinó una realitat. Potser he arribat fins aquí per casualitat. He guanyat molt, però no he fet perdre res a ningú. Dec ser l’únic ric que ho pot dir.