Eix d'integració Bàltic-mar Negre

La crisi d'Ucraïna ha tornat a portar als noticiaris la histèria de la nova guerra freda, concepte encunyat el 2003 per Joseph Stroupe, un analista nord-americà especialitzat en el que es va anomenar la nova geopolítica de l'energia. Es va utilitzar per desviar l'atenció dels mals resultats de la invasió de l'Iraq; des d'aleshores, la insistència en la «nova amenaça russa» ha resultat més i més rendible mediàticament i políticament per a Washington.

La nova reedició d'aquella guerra freda tampoc té gaire a veure amb Ucraïna. Per part americana expressa la irritació que ha generat l'acollida a Rússia d'Edward Snowden, després d'haver clavat a la intel·ligència nord-americana el cop més formidable de tota la seva existència, i qüestionar el seu desmesurat creixement i descontrol. Dins d'això mateix, hi juga l'ofensiva dels sectors republicans més radicals contra l'Administració d'Obama, que s'estén a la policia exterior i la interior: les negociacions amb l'Iran, l'acostament a Rússia per acabar amb la guerra a Síria o els intents de rebentar la reforma de la salut. «Si Obama curés el càncer, el titular de la Fox diria que deixa milers d'oncòlegs a l'atur», diu un acudit recent.

Per aquest motiu, de la mateixa manera que la nova guerra freda no és producte d'unes causes objectives, que es van extingir el 1991, la suposada «maledicció geoestratègica d'Ucraïna», situada entre l'Est i l'Oest, és un tòpic que fins al present feia seu Polònia. Però això no té per què ser inamovible.

Històricament, aquesta entitat que avui anomenem Ucraïna no va sorgir com una realitat geoestratègica o comercial específicament orientada entre l'Est i l'Oest, sinó més aviat enfocada en direcció Nord-Sud. La ciutat de Kíev va ser fundada al segle IX a la riba del Dniéper per un grup de  varegs (gent del nord, víkings) coneguts com els rus. Des d'aleshores, la ciutat va esdevenir puntal de la ruta comercial que connectava l'àmbit escandinau i Constantinoble, i les terres dels rus es van expandir entre el mar Negre, Bielorússia i el Bàltic. Al segle XIII van arribar els mogols i van arrasar amb tot això. Amb el temps, el nou ressorgiment eslau es traslladaria a una altra ciutat més al nord, aïllada entre els boscos i capaç de sostreure's al poder mogol: Moscou.

AIXÍ ÉS QUE Kíev està lligada al mite identitari original dels russos -paper que recorda el de l'Astúries goda i àstur respecte a Espanya-, i d'aquí ve que a russos i ucraïnesos els resulti dolorós pensar en l'enfrontament armat, almenys en clau de passions nacionals. Ucraïna significa «al confí» perquè amb els seus cosacs i pobladors es va convertir en marca avançada en la lluita contra els tàrtars i l'islam, i els catòlics polonesos. Durant la gran guerra del nord (XVIII), van ser els suecs els que van intentar controlar l'eix Bàltic-mar Negre. Després de la primera guerra mundial, el president polonès Pilsudski va treballar en la idea de crear un Intermarium o gran federació de països, que s'estendria des del Bàltic fins al mar Negre i a l'Adriàtic.

Quan el 1991 la Unió Soviètica es desintegra i Ucraïna sorgeix com a Estat independent, recobra aquella orientació Nord-Sud, de la mà de Polònia, que va portar la veu cantant en la firma d'acords amb els Països Bàltics i Ucraïna. El 1997 es va posar en marxa una aliança estratègica composta per Geòrgia, Ucraïna, Azerbaidjan i Moldàvia, anomenada GUAM, amb Turquia i Letònia com a observadors: pur eix Nord-Sud.

PERÒ ON MÉS s'ha consolidat aquest eix d'integració Bàltic-mar Negre és en els corredors de transport, en què excel·leix l'anomenat Ferrocarril Víking, que des del 2003 connecta els ports de Klaipeda (Lituània), Odessa (Ucraïna) i Escandinàvia amb el Caucas meridional. La seva importància és doble: primer econòmica, perquè es tracta d'un projecte intermodal que recorre al tren i al vaixell, per un preu més competitiu que no pas el transport per carretera, i els volums de càrrega no han parat de créixer. A més a més, el projecte Víking posseeix un valor afegit: contribueix a llimar diferències entre veïns -cas de Lituània i Bielorússia- i posa en contacte el Caucas amb el Bàltic més enllà dels acords comercials: així ho demostra l'activa política diplomàtica de Lituània al Caucas Sud.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per descomptat que el ferrocarril Víking encaixa amb altres projectes semblants, que el connecten amb Àsia Central i la Xina. Però sobretot vertebra un eix d'integració Nord-Sud, alternatiu a l'Est-Oest, que no és agressiu contra cap poder regional i posseeix un poderós efecte de reordenació de les economies i, per tant, de progrés, enriquiment i dissolució de conflictes. 

També firma aquest article Alla Hurska, de l'ICPS de Kíev