Grandesa i misèria de la via eslovena

La tan portada  via eslovena, resituada en el seu context històric, implica dos importants pecats que val la pena recordar. El primer és la relació que manté amb bona part delsconflictes que es van desencadenar en el procés de desintegració iugoslava. ¿Per què 10 anys de hostilitats?¿Por què aquelles guerres de secessió es van seguir una darrere l’altra i no en un únic gran moviment centrípet? En bona mesura perquè tots seguien el model eslovè, la clau del qual va raure en la ràpida intervenció de la Comunitat Europea per aturar una guerra que tenia lloc en el cor d’Europa, a la frontera austríaca i a la italiana, just quan havia conclòs la guerra freda. Els uns i els altres somiaven en la ràpida intervenció dels grans poders vencedors, fos la CE, els Estats Units, l’OTAN o qualsevol altre setè de cavalleria que, una vegada iniciat el conflicte armat, vingués a treure’ls les castanyes del foc, cosa que incloïa l’anhelat reconeixement diplomàtic.

Col·laboració encoberta

Però el que llavors no se sabia, o no es va considerar, és que la via eslovena tenia truc. Perquè aquelles grans potències que van intervenir amb prestesa tot just escoltar-se els primers trets ja estaven informades el que passaria i vancol·laboraramb ells de manera encoberta.  Els poderosos es comprometen en intervencions, però només en aquelles en què tenen una cosa tangible per obtenir.

Una altra carta tabú a la màniga va ser l’acord entre Milosević i Kučan. La reunió de la delegació sèrbia i l’eslovena va tenir lloc a Belgrad el 24 de gener del 1991. Partint de l’acordat, Sèrbia no s’oposaria a la secessió d’Eslovènia, perquè allà no hi havia minoria pròpia per annexionar-se. Així que no hi va haver intervenció sèrbia a Eslovènia, al contrari. Qui sí que va actuar va ser l’Exèrcit Popular Iugoslau, de composició multiètnica, per mandat d’un govern federal presidit per un croat.

L’altre gran pecat de la via eslovena passa per no considerar el que va ser allò i el que és ara. Eslovènia, juntament amb els Països Bàltics, Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, el 1990-1991 van ser els països de l’avançada democràtica i liberal que havia fet caure el mur i que havia conclòs amb el bloc soviètic. Van tenir premi i el 2004 van entrar tots a la Unió Europea per la porta gran. Amb el temps es van anar convertint en països problemàtics per al procés d’integració. Avui, a tots ens sona el nom de Viktor Orbán, mentre Polònia i Eslovàquia són dos grans nuclis aglutinants de la ultradreta europea. La República Txeca va quedar definida com el país més racista d’Europa en un estudi de la Universitat de Harvard que es va estendre del 2002 al 2015. Els Països Bàltics han sigut els campions de segregació de les seves minories i, més concretament, els russos. A començaments del segle XXI, cent mil russos d’Estònia i mig milió de Letònia eren ciutadans de segona, amb passaports especials i sense dret d’accés a determinades professions o a votar en part dels processos electorals.

Neteja ètnica administrativa

Eslovènia no va arribar a aquests extrems, és cert. Però 18.000 ciutadans van perdre els seus drets com a ciutadans, van ser esborrats de tots els registres. Amb ells es va aplicar una neteja ètnica administrativa. L’assumpte va suposar la intervenció de Brussel·les i de l’ONU, però poc es va poder fer. El 2004, en un referèndum sobre aquesta qüestió, el 94% de la població va votar en contra de la restitució dels drets alsesborrats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que va passar en aquests i en altres països comença a ser tipificat com a postfeixisme: la versió atenuada i tecnocràtica del feixisme històric. El fenomen va ser definit per primera vegada, el 2001, per un filòsof hongarès de Transsilvània, Gáspár Miklós Tanás. Sense alterar les formes polítiques dominants de la democràcia electoral i el govern representatiu, avui governs o partits poden amenaçar o menyscabar els drets de la ciutadania o les minories, etnificar els conflictes o marginar persones per la seva condició nacional, lingüística, religiosa, mental o de gènere.

Avui, a Catalunya, en totes les tendències, hi ha líders polítics amb projectes possibles, i d’altres, a qui se’ls han esgotat les idees constructives. També hi ha partits amb la seva pròpia tradició èpica en la història, i d’altres, que en manquen. I resulta arriscat cercar-la en l’experiència política aliena quan no es posseeix en la pròpia. Menys encara quan aquest model es converteix en una cosa semblant a la historiografia màgica, la mera invocació de la qual és suficient per generar resultats infal·libles.