El vell problema del Pròxim Orient i l'Europa oriental
Fronteres de palla i fum
Els límits territorials no aturen els refugiats sinó que enfronten els estats amb els seus veïns
esala33228119 opinion ilustracion de maria titos160319175406
Des que va començar la crisi ucraïnesa, pels volts del 2014, han anat creixent les advertències que estem davant una nova guerra freda. Al cor de veus, inicialment americanes, s’hi ha unit recentment la del mateix Dmitri Medvédev. És millor no deixar-se impressionar: sembla un episodi més de competència pel mercat. ¿Perquè els russos estan bombardejant Síria i pressionen Ucraïna estem davant una guerra freda? Si fos així aniríem per la catorzena, partint de la primera guerra russo-turca, la del 1676 al 1781, i incloent-hi la de Crimea (1853-1856) i sobretot la del 1877-1878. Si s’hi afegeix el Gran Joc entre l’Imperi rus i el britànic a l’Àsia central i el Caucas, entre el 1813 i el 1907, tenim una altra guerra freda més a la llista: aquesta última, per cert, descrita per alguns historiadors com a precedent de la que va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica entre el 1948 i el 1991.
Per tant, el que està succeint en l’ampli espai que s’estén entre Ucraïna i Síria, passant pel Caucas i el Kurdistan, és una moderna versió d’aquelles «crisis d’Orient» tan característiques del segle XIX. Aquestes incloïen moltes vegades els Balcans, just com està succeint ara: els refugiats que surten a borbolls de la zona de conflicte al Pròxim Orient es converteixen en un problema que atia tots els fantasmes i pors nacionalistes al sud-est europeu. Ja el 1990 molts romanesos deien que Ceausescu havia obert la porta a una secreta invasió iraniana; i els nacionalistes serbis parlaven de la teoria de la diagonal verda o grups de població musulmana que a través dels Balcans apunten a Europa.
VELLES FÓRMULES, NOUS PROBLEMES
Més història mal païda: cap a finals del mes de febrer d’aquest mateix any, la cimera de ministres de l’Interior i d’Exteriors dels països balcànics, i a l’esquena de Brussel·les, va tenir lloc a Viena, capital de l’antic Imperi que sempre es va atribuir un coneixement i un especial savoir faire al sud-est d’Europa. Hongria, l’altre soci imperial d’èpoques passades, amenaça de convertir-se en un referent per a la zona a partir de les seves polítiques xenòfobes.
No obstant, una vegada més està quedant palès que les velles reaccions no serveixen de gran cosa davant els nous problemes. És com conduir mirant només pel retrovisor. Posar de ministre de Defensa l’ultra Pannos Kamenos no li ha servit de gran cosa al Govern de Syriza a l’hora d’enfrontar-se a un problema com el de la suposada invasió dels refugiats. Perquè resulta que Grècia és un país exigu, d’11 milions d’habitants, que inclou 3.000 illes. Els altres tenen problemes similars: petits països que afronten pel seu compte l’emergència humanitària dels refugiats com un problema policial o fins i tot militar. En donen la culpa a Grècia, però ells fan el mateix. Denuncien la suposada insolidaritat o incapacitat de Brussel·les i pretenen substituir-la per la seva pròpia com a remei. Com a màxim, es reuneixen a Viena per compartir les seves angoixes.
REPLANTEJAMENT GLOBAL
Notícies relacionadesI aquesta, precisament, és una de les fal·làcies associades a la crisi dels refugiats. Durant els anys de les guerres iugoslaves, entre el 1991 i el 2001, no era estrany sentir allò que una solució al conflicte passava per traçar unes fronteres darrere de les quals es pogués protegir la població civil, que d’una altra manera seria víctima de la neteja ètnica. Aquells límits, en què es van perdre moltes vides al traçar-los, resulta que avui són, una vegada més, fronteres de palla, que quan cremen es transformen en fum tòxic. Aquestes fronteres no serveixen per contenir els refugiats, i menys encara per solucionar el problema humanitari, sinó només per perpetuar els enfrontaments dels estats balcànics amb els seus veïns.
Dit això, la solució del problema vindrà del costat macro, no del micro. El final de la guerra a Síria serà un pas important. Però el pas decisiu vindrà quan les grans potències deixin de jugar a la remodelació del Pròxim Orient, com estan fent des del 2003. En això s’inclou el replantejament d’amistats perilloses: l’Aràbia Saudita, per exemple, que ha gastat importants sumes a fomentar la guerra a Síria i bombardejar el Iemen sense solta ni volta. Podria haver contribuït a pal·liar la crisi dels refugiats sirians; a canvi, ha generat més de dos milions de desplaçats interns al Iemen. Mentrestant, el 95% dels refugiats de la guerra de Síria estan en països àrabs: Jordània, Egipte, Iraq, Líban, en campaments descomunals que per comparació fan semblar molt petit Idomeni. A Za’atari, Jordània, hi malviuen 80.000 sirians. Tan sols el petit Líban, amb una població total de 4,2 milions d’habitants, acull un milió de refugiats. I Turquia, més de dos. Davant aquestes xifres, la fractura de la Unió Europea, amb els seus 500 milions d’habitants, subministra una excusa patètica, una més, per a l’auge l’extrema dreta.
