NÒMADES I VIATJANTS
Kosovo, sí; Crimea, no
Belgrad va perdre Kosovo el 17 de febrer del 2008. ¿O va ser abans, quan practicava l'apartheid amb la majoria albanesa? Per a la mitologia sèrbia, allà hi ha l'origen de la seva nació; és on el rei Lazard va perdre el tron i la vida davant l'Exèrcit otomà. Va ser el 1389, a la batalla de Kosovo Poljie. Han passat més de sis segles, però la ferida no deixa de sagnar alimentada per l'Església ortodoxa, els ultranacionalistes i els oportunistes. És una cosa que afecta els sentiments més que la raó, sobretot quan el Kosovo real va ser el femer on s'enviaven els funcionaris corruptes, una zona de càstig. Belgrad no va cuidar el seu bressol.
Abans de la independència, vivien a Kosovo prop d'1,8 milions d'albanesos i uns 200.000 serbis, poca cosa per a tant mite medieval. Després de començar i perdre tres guerres balcàniques als anys 90 -Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-, el líder serbi d'aquella època, Slobodan Milosevic, en va llançar una altra, la quarta, contra la majoria albanesa. L'atac de l'OTAN el 1999, amb bombardejos a Belgrad, va desallotjar de Kosovo les tropes sèrbies i les va reemplaçar amb l'ONU.
Durant nou anys de protectorat internacional, els EUA i la UE van poder elegir entre preservar la unitat territorial que s'invoca avui a Crimea o afavorir la secessió de Kosovo. Van escollir el tancredisme: no fer res, esperar. Després de l'assassinat el març del 2003 del primer ministre serbi, el reformista Zoran Djindjic, Belgrad va aparcar la seva transició democràtica i va tornar al soterrani de la pel·lícula Underground, d'Emir Kusturica. En el retrocés va perdre Kosovo. Ningú pot demanar a un maltractat que torni amb el seu maltractador.
La independència de Kosovo va ser un èxit dels EUA i la UE i un fracàs de Belgrad i del seu aliat històric: Rússia. Vladímir Putin no oblida aquella lliçó. Quatre dels 28 països de la UE segueixen sense reconèixer el nou estat: Espanya, Romania, Xipre i Eslovàquia. Per a Espanya és un assumpte de política interna.
La caiguda de Víktor Ianukóvitx a Ucraïna va ser un revés per al Kremlin. Occident conquistava una nova casella en el tauler d'escacs hereus de la guerra freda. Ja he escrit sobre la importància de la península i de la Flota del Mar Negre. Només he d'afegir que per a Rússia, Crimea no és un assumpte emocional, com Kosovo per als serbis; és la diferència entre sentir-se segur o insegur.
El mètode utilitzat per Moscou no ha estat el millor, ni legal, però tampoc ho van ser els bombardejos de l'OTAN sobre Sèrbia i Kosovo el 1999. ¿S'esgrimeix la legalitat internacional a Crimea i s'oblida Kosovo? ¿Hi va haver potser llavors un permís del Consell de Seguretat de l'ONU? No n'hi va haver perquè Rússia tenia dret de veto.
La reacció dels EUA i la UE després de l'ocupació russa de Crimea, les amenaces, les sancions i les bravates no resolen el conflicte de Crimea; tampoc el d'Ucraïna. Els líders han de solucionar problemes, no agreujar-los. Rússia demana garanties a llarg termini per a la seva flota i a Kíev no hi ha ningú, de moment, que les hi pugui donar. Hauria estat més intel·ligent treballar en un pacte i no llançar-se a una guerra de paraules.
El Parlament de Maidan va aprovar matusserament una llei que limitava l'ús de les llengües que no fossin l'ucraïnès (¿ens sona?); això va donar excusa als russos de Crimea i els seus patrocinadors de Moscou per sentir-se perseguits i posar en marxa un pla B. Aquest devia estar dorment des de la caiguda de l'URSS a l'espera d'una oportunitat.
El Parlament de Crimea ha aprovat els primers passos per a la secessió. ¿És menys Parlament que el de Kíev? Si surt sí en el referèndum del març, la situació serà irreversible i Putin es quedarà sense cartes per negociar. Una mala jugada del Kremlin.
Fronteres perilloses
Notícies relacionadesLes fronteres són un assumpte perillós. Tants imperis i guerres han convertit les fronteres internes d'Europa i la difunta URSS en un assumpte d'alt voltatge. Els límits es van quedar on es van quedar per cansament de guerra o pel mercadeig de la pau. Mudar una casella posa en marxa la cascada de les fitxes de dòmino.
Hillary Clinton, principal carta demòcrata el 2016, compara Putin amb Hitler. És una desmesura perquè potser haurà de tractar amb ell el 2017. Els escandalitzats per Crimea no van dir res durant les matances a Txetxènia. Un no s'escandalitza pels valors trepitjats, sinó per qui els trepitja, si és amic o enemic. Una prova del deteriorament ètic dels que ens considerem millors.
