Idees
L'esclavitud de la joguina
¿Qui estima més una joguina: qui l'admira tant que no s'atreveix a tocar-la o qui hi juga fins que la trenca? Lego. la pel·lícula tracta d'aquestes passions extremes. Un pare construeix una ciutat de plàstic que ha de continuar intacta i el seu fill desitja jugar-hi amb el risc d'alterar-la. La lluita entre l'ordre i l'anarquia, el principi de realitat i el del plaer, s'encarna en la pel·lícula de Chris Miller i Phil Lord. A diferència de les tres entregues de Toy Story, no és una trama atractiva, esquitxada de diàlegs enginyosos, on cada joguina és una criatura única. Els cubs de plàstic danesos avancen com un exèrcit. Només s'aturaran quan hagin cobert tota la Terra. Alguna cosa fa pudor de podrit a Dinamarca.
Al seu llibre Mitologías, Roland Barthes es burla de les farmacioles de plàstic per a metges a escala i les nines per a mames en miniatura. Veure el nen com un adult petit significa ignorar les ensenyances rebudes des de l'Emili, de Rousseau. En canvi, Barthes encomia l'aspecte alliberador de les joguines tipus Lego: «Qualsevol joc de construcció, mentre no sigui massa refinat, implica un aprenentatge del món molt diferent: el nen no crea objectes significatius, li importa poc que tinguin un nom adult; no exerceix un ús sinó una demiúrgia: crea formes que caminen, que giren, crea una vida, no una propietat».
Lego. La pel·lícula tracta d'una antiutopia: les joguines estan sotmeses a una tirania on felicitat i obediència són obligatòries. Un malvat pot consolidar-ho: la cola. Si els blocs de plàstic es fixessin per sempre, l'ordenada ciutadella quedaria sense alternatives i l'esclavitud de les joguines seria eterna. És una paradoxa en la història del cine. Critica l'opressiu ordre d'una ciutat de plàstic mentre Lego es promociona amb histèric desplegament. Hi ha dues formes d'interpretar el joc: ser el seu esclau o buscar-li un altre ús. Com que la primera opció engloba gairebé tot el film, l'alliberament no és comprar un Batman de Lego, sinó sortir del cine.
