Maquiavel i el procés
L'escriptor florentí va estudiar en 'El príncep' les sortides per als territoris absorbits per altres
Maquiavel és, amb raó, un dels autors més comentats i admirats de tots els temps, així que és injusta la mala fama que té entre els que no l'han llegit. Cada vegada que titllem una acció de maquiavèl·lica, tergiversem el seu pensament. Potser milloraria el crèdit d'aquest polític i escriptor si sabéssim que era un gran admirador dels Borja, Alexandre VI i Cèsar, i encara més de Ferran d'Antequera, últim monarca del que anomenem la confederació catalano-aragonesa i que a El príncep cita sempre com a rei d'Espanya (sense que Isabel, reina de Castella, aparegui per enlloc, com si no existís o no pintés gran cosa, que és el més probable). Si els Borja i el rei Ferran no ens cauen bé, potser ens convencerà la següent frase de Maquiavel: «El del poble és un fi més honest que el dels grans, car aquests volen oprimir i aquell no ser oprimit». És lícit considerar que no estaríem com estem si el Partit Popular i el PSOE ho haguessin tingut en compte.
Dit això, resumiré per als lectors, tot i que té tan sols quaranta línies, el capítol V d'El príncep, titulat De quina manera han de ser governades les ciutats o els principats que, abans de ser ocupats, vivien amb lleis pròpies. Resumir-lo, per si algú més el considera útil per entendre millor la situació present del principat de Catalunya en relació a Espanya. Diu Maquiavel que només hi ha tres formes de mantenir un país adquirit que es governa amb lleis pròpies. La primera, destruir-lo, com Roma va fer amb Cartago. La segona, anar-hi a viure, com Alfons el Magnànim quan es va traslladar a Nàpols (l'exemple no és de Maquiavel, però podria ser-ho i serveix). La tercera, deixar-lo viure amb les lleis antigues, tot traient-ne unes rendes. Conclou aquest primer paràgraf del capítol amb la següent admonició: «És més fàcil de conservar una ciutat acostumada a viure lliure amb l'ajuda dels ciutadans que de qualsevol altra manera».
En el segon i últim paràgraf del capítol, afirma: «Qui es fa l'amo d'una ciutat acostumada a viure lliure, si no la destrossa, que esperi ésser destrossat per la ciutat, perquè en la rebel·lió aquesta sempre trobarà protecció en el nom de la llibertat i en les seves antigues institucions, les quals no obliden mai per molt de temps que passi... i aprofitaran qualsevol oportunitat per acollir-s'hi». I conclou afirmant que «la memòria de l'antiga llibertat no els deixa mai ni els pot deixar reposar: en tal cas, el camí més segur és destruir-la o viure-hi».
On diu destruir o destrossar, hem d'entendre-hi, als nostres dies, assimilar, arraconar els seus costums i els elements identitaris propis. Però això, que París va acomplir gràcies al formidable instrument de la Revolució i els seus valors moderns, Madrid està més lluny que mai d'aconseguir-ho, ja que de Madrid només en podem esperar valors retrògrads. En canvi, el mateix geni florentí hauria quedat admirat de la persistència de la voluntat col·lectiva d'autogovern dels catalans, que ja es van alçar contra Castella per primer cop fa més de tres segles i mig, en defensa de les seves lleis i institucions.
¿Com interpretaríem avui l'anar-hi a viure de Maquiavel? En podríem dir cocapitalitat. La teoria maragalliana de compartir les institucions de l'Estat, que vaig ser dels pocs a aplaudir, anava per aquí. Ningú en va fer cas, de manera que aquesta via també es va tancar. Finalment, queda la tercera de les opcions assenyalades, que consisteix a deixar que es governi a la seva manera i acontentar-se amb l'extracció d'unes rendes. D'aquesta via en podríem dir l'opció confederal, però tampoc sembla que, per ara, els que manen a Espanya pensin fer cas d'aquesta altra admonició de Maquiavel. O si pensen fer-ne cas, seria amb la versió light de la primera opció, l'esmentada assimilació. ¿Amb quins instruments, una vegada descartat l'ús de la força? Amb els de la seducció no hi compten ni sabrien com posar-s'hi (tot i que la seducció va mantenir unit el Quebec al Canadà el 1995). Els de la coerció i l'amenaça, preferits per Madrid, és ben probable és que siguin insuficients en democràcia.
De totEs maneres, segons Maquiavel i el sentit comú, cal deixar sempre un espai per a la incertesa, ja que, com reitera en el seu llibre cabdal, «el temps s'ho endú tot, i tant pot tornar-nos bé per mal com mal per bé»; és a dir, que els errors poden tenir premi i els encerts càstig, o que jugues una loteria i potser te'n toca una altra, o cap. També la història ens en proporciona multitud d'exemples.
