Units pel puturú

¿Venim del bon salvatge o d'una horrible bèstia? Potser tenia raó Jean-Jacques Rousseau, segons el qual la humanitat en estat natural practicava tota mena de virtuts però es va fer malbé a mesura que es desenvolupava. O potser en tenia el napolità Gianbattista Vico, que exposava amb semblant convicció que els primitius eren horribili bestioini, temperats de mica en mica per l'avenç de la civilització. Si hem de fer cas al Gènesi, la cosa no va començar gens bé, ja que, a penes expulsats els seus pares del paradís, Caïm va matar Abel. A l'altre plat de la balança, Margaret Mead, pionera de l'antropologia, afirmava amb pretensió científica que havia trobat el bon salvatge a la remota Samoa, on l'adolescència no presentava problemes. Més tard va ser acusada de no haver volgut veure nombrosos fets que la desmentien. Contra l'evidència, la majoria tendeix a creure en Rousseau. ¿Existeix el bon salvatge? A primera vista, pot semblar que sí, però si observem més atentament...

Traslladem-nos a l'Amazònia del Brasil, on la tribu dels zo'é, contactada per primer cop fa una vintena d'anys, ha estat objecte d'estudi. Qui se'n vulgui fer una idea, pot anar avui mateix a la Filmoteca de la Generalitat perquè s'hi projecta el magnífic documental d'Albert Abril La memòria de la matèria, que és una excel·lent i intel·ligent presentació dels zo'è. Els zo'è són caçadors i recol·lectors, van sempre despullats i han desplegat nombroses habilitats que els permeten viure en harmonia amb el seu entorn natural. ¡I entre ells! Practiquen una profitosa religiositat elemental, s'expliquen mites com el del diluvi i la resurrecció, que no situen en el més enllà, i rituals comunitaris que alleugereixen les tensions. Els primers d'entrar-hi en contacte van ser uns evangelistes americans, que en van pretendre la conversió sense altre resultat que la reducció dràstica de la població a causa de les malalties que els van transmetre. Els missioners van ser expulsats per l'agència governamental brasilera FUNAI, que vetlla pel manteniment de les tribus i el seu hàbitat, i manté amb algunes un contacte més o menys esporàdic o distant. Als zo'è els donen un matxet i atenció mèdica quan la necessiten, però no armes, perquè són uns caçadors de primera. Amb aquests petits ajuts, la població, reduïda a uns noranta membres, tendeix a recuperar-se.

El signe distintiu dels zo'è és un pal d'un pam, gruixut i cilíndric, el puturú, que tots els adults llueixen en un forat sota el llavi inferior. Fins a tal punt els identifica el puturú que sense ell ja no es reconeixen i se senten desorientats. La col·laboració en les tasques comunes és quotidiana. Són poc o gens jeràrquics, poc o gens agressius entre ells i ocupen, tot i ser pocs, un extens territori, ara protegit. La clau de la bona convivència i la baixa intensitat dels conflictes interns és una elevada cohesió social. ¿Com ho han aconseguit? L'entorn ho exigeix. La cooperació és imprescindible per la supervivència.

Notícies relacionades

Mendoza i les lluminoses pàgines

La (inesperada) eufòria culer

També hi deu comptar l'absència d'insatisfacció sexual, facilitada per la poligàmia i la poliàndria simultànies i per un estricte control de la natalitat i l'ovulació, que les dones es regulen de manera molt més precisa que nosaltres amb substàncies que només elles coneixen. És clar que entre els zo'è hi ha lladres, i de menuts que comencen, però els petits delictes no sembla que alterin la convivència. L'ètica dels humans és innata i variada. La moral, en canvi, depèn més del que una societat està disposada a permetre. Diria que el puturú és la clau de volta de la seva arquitectura social. El puturú i els perills de l'entorn. Sense anar més lluny, se sap d'algun cas en què una tribu n'ha esclavitzat una de veïna.

Es calcula que a l'Amazònia hi ha una seixantena de tribus que no han estat contactades, d'un mínim de cinquanta i un màxim de pocs centenars de membres. En total, la humanitat disposa encara, en aquelles remotes regions, d'uns cinc mil individus del tot incontaminats per la civilització. Ni saben res de nosaltres ni sabem quasi res d'ells. La política de l'agència estatal protectora consisteix, en aquests casos, en la preservació dràstica. No entrar als seus territoris, no deixar que ningú hi penetri, mantenir-ne lluny els explotadors de la selva. Sabem que si els estudiem, ja els alterem, potser per sempre. Així que més val deixar-ho com està, en nom de la diversitat i del respecte. I resoldre d'aquí mil anys el dilema del bon salvatge.