Mas, entre el pacifisme de Gandhi i el militarisme de Netanyahu
"El president aprofita qualsevol experiència en els viatges a l'exterior per apuntalar el procés sobiranista, però la falta de contingut polític d'aquests desplaçaments a l'estranger il·lustra les dificultats de la deriva del Govern"
Artur Mas, ahir, durant la seva visita a l’empresa Samvardhana Motherson Group, a Nova Delhi. /
És un principi de bona diplomàcia elogiar els processos històrics del país que un dirigent visita. Satisfà, d'una banda, l'amfitrió i, de l'altra, reforça al país d'origen la imatge de sensibilitat i bons maneres del líder en qüestió. És el que està fent en els viatges a l'exterior el president de la Generalitat, Artur Mas. Però aquest exercici requereix cura i proporció perquè en aquest aspecte, com en molts altres, només un fil fi separa ser sublim de ser ridícul.
Coincidint amb el compliment del primer any de la legislatura sobiranista --el 25 de novembre del 2012 es van celebrar les últimes eleccions autonòmiques--, Mas està de viatge oficial a l'Índia, on ha afirmat que Gandhi i el moviment per la independència del gran país indostànic constitueixen una inspiració per al procés català.
L'equiparació de la Catalunya democràtica del segle XXI amb l'Índia colonial no pot estranyar gaire si recordem que el setembre passat, abans de la Via Catalana de la Diada, Mas ja va comparar la cadena humana amb Martin Luther King i la lluita de la població negra nord-americana pels drets civils fa 50 anys. Com si a Catalunya no hi hagués drets civils.
Encara que a Nova Delhi va descartar les comparacions directes i va rebutjar la desobediència civil protagonitzada per l'apòstol de la no-violència, Mas va destacar el paral·lelisme en el sentit que els dos moviments són "pacífics, populars, molt amplis i transversals", i va reiterar que el que es viu a Catalunya "està inspirat en la democràcia, les bones formes i el sentit positiu".
Viatge unilateral
Llàstima que només dues setmanes abans Mas visités Israel sense guardar les formes. Va viatjar a Israel sense entrevistar-se amb cap autoritat palestina i va penetrar fins i tot al Jerusalem Oriental, territori ocupat, per visitar la Ciutat Vella i pregar davant del Mur de les Lamentacions, lloc que no acostumen a incloure en els seus recorreguts els mandataris internacionals que només visiten Israel.
Davant el sorprenent unilateralisme de la visita a una zona en conflicte --el seu predecessor Pasqual Maragall va viatjar el 2005 a Israel, però també a Gaza--, Mas ha intentat contrarestar la polèmica amb arguments que mostren falta de sensibilitat i confusió dels termes. "Vaig anar a Israel i per anar-hi no vaig passar per Palestina. Si vaig a la Xina no passo per Taiwan", va dir al Parlament.
És coneguda la simpatia que l'Estat jueu exerceix des de sempre en el nacionalisme català, però ningú fins ara havia mostrat tan cruament les preferències, ni tan sols Jordi Pujol, gran admirador d'Israel. Mas al·lega que la seva visita era fonamentalment empresarial, per promoure acords tecnològics i d'investigació, però les referències polítiques no van ser absents del viatge.
A més d'utilitzar l'exemple d'Israel per demostrar que un Estat català és "viable" i per demanar suport al "moment únic que viu Catalunya", Mas va afirmar que "Israel és clarament un company de viatge elegit per Catalunya" i va reconèixer que un gest amb les autoritats palestines podria "tancar portes" a Israel, "un país estratègic" per a les aspiracions catalanes.
L'ocupació dels territoris palestins
Israel, no obstant, ja no és aquell mirall en què es mirava el nacionalisme català, el de la construcció de la nació, el de l'esforç col·lectiu en els 'kibuts' admirat per la comunitat internacional, el dels jueus que tornaven a la seva terra ancestral després de la barbàrie de l'Holocaust. Tot això es va acabar el 1967, any en què es va iniciar l'ocupació dels territoris palestins després de la Guerra dels Sis Dies.
L'Estat hebreu s'ha edificat a través de les guerres amb els seus veïns, que no van acceptar la decisió de l'ONU de la partició de Palestina, i des del principi, el 1948, es va establir mitjançant l'expulsió d'uns 800.000 palestins de casa seva, com han demostrat els nous historiadors israelians. Israel és ara un Estat que manté l'ocupació de milions de persones i que vulnera la legalitat internacional i els drets humans.
¿Què té a veure Gandhi amb el guerrer Benjamin Netanyahu, que torna a demostrar el seu tarannà amb el rebuig de l'acord entre les potències internacionals i l'Iran per controlar el programa nuclear del règim dels aiatol·làs?
Ganes d'agradar
Els viatges de Mas es mouen, doncs, enmig de les contradiccions de la política exterior, i alhora les ganes d'agradar a l'amfitrió tampoc serveixen a Mas per aconseguir la rellevància que persegueix. A Israel, no va aconseguir entrevistar-se amb Netanyahu, cita que fonts del Govern català havien assegurat, 15 dies abans de la visita, que era a l'agenda, si bé després el mateix president minimitzés el fracàs diplomàtic a l'assegurar que no havia estat mai prevista.
A l'Índia, també han caigut del cartell les dues reunions polítiques més importants, a l'anul·lar-se les reunions amb Rahul Gandhi, vicepresident del Partit del Congrés, i amb el ministre de Telecomunicacions. Aquest baix perfil polític es va repetir en la visita del president de la Generalitat al Brasil el juliol d'aquest any, en què Mas va exposar una altra de les idees que expressa en els seus viatges des que es va engegar el procés sobiranista, que el mercat espanyol és cada vegada menys important per a Catalunya, que ha de competir en el mercat mundial.
La falta de contingut polític d'aquests desplaçaments a l'estranger, que Mas prodiga cada vegada més --en un any i mig ha visitat almenys els Estats Units, el Brasil, Israel i l'Índia--, il·lustra les dificultats derivades del procés sobiranista, i alhora confirma les traves que el Govern espanyol està disposat a imposar a la política exterior de les autonomies.
Diplomàcia 'amateur'
Per vèncer-les i promocionar la via sobiranista a l'estranger, es va crear precisament al febrer el Consell de la Diplomàcia Pública de Catalunya (Diplocat), un organisme oficial que pretén servir-se d'una espècie de cos diplomàtic 'amateur' integrat per catalans residents a l'estranger encarregats de difondre les bondats de la independència.
Les 42 seus de què consta la xarxa de Diplocat, que per a l'any 2014 augmenta el pressupost en un 77%, ja disposen d'un argumentari --esbiaixat, com tots--, en què s'expliquen les raons de la consulta sobiranista, se certifica el fracàs del model autonòmic, es denuncia el dèficit fiscal ("la solidaritat ha estat reemplaçada per la injustícia", es diu literalment), es conclou que "Espanya ha decidit no ser una societat pluricultural" o que "la Constitució ja no pertany a tots", i s'assegura que Catalunya proposa solucions que Espanya es nega a discutir, abans d'acabar el document amb una explicació del "moviment d'autodeterminació", aquí sí, sense eufemismes com el "dret a decidir".
Notícies relacionadesEls eufemismes es reserven, segons sembla, per al consum intern, perquè, en el viatge a Israel, Mas tampoc va tenir inconvenients a fer servir el terme "independència", paraula que no pronuncia mai a Catalunya.
