BÀSQUET A LA XARXA
No "és el que hi ha"
"Els 'merengues' s'entesten cada partit a desvirtuar els epítets anteriors. Els seus números són acalparadors. El que transmeten és contagiós"
Admeti-ho. Està immers en la moda malaltissa i insistent del "és el que hi ha". Es tracta d'un eslògan tan repetitiu que s'ha instal·lat en el seu sistema nerviós i que ja gairebé no l'altera. És com si li diguessin bon dia. Però cap embruix és perenne. Segur que vostè també vol rebel·lar-se davant aquest mantra onerós al qual sembla una heretgia no fer cas. En una època en què la gent camina sense treure els polzes de l''smartphone' i en què un ha d'enfundar-se el kit d'alpinista per esquivar les escombraries que governen els carrers de Madrid, és una benedicció emocionar-se amb una cosa tan mundana com l'esport. La tendència fast&furious del Reial Madrid xoca amb aquella frase famosa de Mae West: "Qualsevol cosa que valgui la pena fer, s'ha de fer lentament".
El conjunt blanc converteix un matí dominical amb poques perspectives en una oda a l'alegria. Resulta inútil recitar els adjectius més pomposos per qualificar l'equip que dirigeix Pablo Laso. Els 'merengues' s'entesten cada partit a desvirtuar els epítets anteriors. Els seus números són acalparadors. El que transmeten és contagiós. El quadro de la capital aconsegueix que fins i tot aquelles persones que no professen la fe madridista sentin un lleuger pessigolleig quan encadenen exhibició rere exhibició. El Madrid té la virtut de convertir en rutinàries coses extraordinàries. Coqueteja amb l'excel·lència des de la normalitat. Dominen el joc i els seus rivals des del respecte. Els jugadors 'merengues' s'han acostumat a rendir millor en menys temps. La plantilla blanca és l'exemple que la competència, sempre que sigui neta, maximitza les prestacions. La cistella circense de Felipe ReyesFelipe Reyes només té cabuda en les famílies ben avingudes. Hi haurà temps de treure la dalla a partir del febrer, però a 13 de novembre l'obra de Laso és majestuosa.
Sempre és més viable abraçar l'èxit des d'una posició privilegiada. Per això li concedeixo encara més mèrit a un equip com el Herbalife Gran Canària. Encara que la seva capacitat d'anotació sigui inferior, el seu joc entusiasma, transmet i enganxa. La intensitat de l'equip que lidera un futurible seleccionador nacional com Pedro Martínez convida qualsevol a veure'l una estoneta. I després una altra estoneta. Perquè les seves victòries són els triomfs del treballador talentós que reclama una oportunitat. Les seves alegries representen el premi a un projecte cuinat a foc lent. Veure un partit al Centro Insular de Deportes envoltat de motius grocs i crits apassionats és una experiència recomanable per a qualsevol amant de l'esport. La falta de suports econòmics va esbiaixar la il·lusió canària per disputar una competició europea que s'havien guanyat a la pista. Però no hi ha mal que per bé no vingui. Bolcar els seus esforços de forma exclusiva a la Lliga Endesa els fa més perillosos. I la competició nacional necessita transgressors que enderroquin un bipartidisme, que resulta perniciós.
Notícies relacionadesEl Dorado que descrivia Emilio BotínEl DoradoEmilio Botín està en recerca i captura. Lamento comunicar-li que jo no he arribat ni a intuir la seva presència. Si vostè té un 'pen drive' amb les pistes per trobar-lo, li pregaria que me'l facilités. Fins llavors, desfem-nos del "és el que hi ha".
