Resar no és una opció
"La professió d'entrenador de bàsquet sol ser més volàtil que una llei orgànica d'educació a Espanya"
Xavi Pascual, durant un partit. /
Enmig de la incertesa, caben dues opcions: mirar o actuar. Als apòstols del quadro de Rembrandt 'Tempesta al mar de Galilea' només se'ls va acudir resar. Sense ànim de reduir (encara més) la quota que els espanyols dediquen al rés, sospito que avui no és una alternativa prioritària en cas de titubeig. No m'imagino els aficionats que van al Palau Blaugrana entregant-se al rosari en aquest gris inici de curs. Acostumats a veure el Barça passar la tuneladora, els culers estan sense nord i mostren certa desafecció. La plantilla blaugrana és suprema, però a aquestes altures del curs no se sap si és carn o peix. I aquesta indefinició desemboca en un Palau desangelat. La gent no es diverteix amb el basket que proposen els culers i els dits acusadors apunten a Xavi Pascual.
L'entrenador de Gavà, enginyer tècnic industrial, s'ha guanyat el seu propi Camelot a força d'èxits. Ningú ha guanyat una Eurolliga ni una Lliga Endesa amb menys anys. La professió d'entrenador de bàsquet sol ser més volàtil que una llei orgànica d'educació a Espanya. Des del seu primer dia a la banqueta culer, Pascual va despertar una fòbia molt estesa. Sempre va tenir un 'club de fans' que el fustigava per principi ètic i sempre el va acompanyar l'etiqueta que era fàcil guanyar amb la qualitat de les seves plantilles. Invito qualsevol de vostès a plantar-se amb 35 anys en un vestidor ple d'egos i nacionalitats com el del Barça, i formar una màquina perfecta. Els asseguro que tenen menys probabilitats d'èxit que un ministre d'aprovar en l'enquesta del CIS.
Més enllà del seu joc espès, la principal desgràcia per al Barça és la brillantor del Madrid i el ganxo que provoca en l'univers bàsquet. Els blancs guanyen, diverteixen i tenen aquesta solidesa que atorga la continuïtat d'un nucli de jugadors. L'efecte contagi que ha aconseguit Laso és inversament proporcional al que provoca la proposta de Pascual. Els culers han recorregut el camí contrari al Reial Madrid. El canvi de cromos, tan habitual com destructiu durant anys a la capital, s'ha convertit en rutina al Palau. ¿Què és el que irrita i refreda el públic, la garreperia ofensiva de Pascual o els nous fitxatges?
El Barça va imitar el model de la tisora, de contagi patològic en aquest país, durant l'estiu del 2012 i va emprendre la reconstrucció més severa dels seus últims anys. Ho va fer després de guanyar la lliga, una decisió que implica una dosi raonable de valentia. Amb Álex Abrines i Mario Hezonja, els culers s'han assegurat talent per a la pròxima dècada. Es va sacsejar Pascual pel seu conservadorisme amb els joves el curs passat. Però el desenvolupament té el seu ritme. I en una superproducció com el Barça sol anar a càmera lenta. Aquesta temporada han canviat de titular cinc taquilles més del vestidor culer i sembla que el comodí de Navarro es podrà utilitzar en comptades ocasions. ¿Per què recela Pascual del joc sense cotilla amb la plantilla que té? Quan l'any passat es va treure la faixa el Barça va ser un remolí.
"Al Barça s'aprèn des de la victòria", ha assegurat l'entrenador culer recentment. Pascual sortirà un dia del Barça com ja ho va haver de fer un mite com Aíto García Reneses. ¿Però quant crèdit li queda per part d'afició i directiva? L'exigència diària del Barça és tan gran que, com escrivia Luis Cernuda en el seu poema 'Mozart' de 'Desolación de la Quimera' "el futur és avui".
