Vull això, això, això i també això

Aquesta setmana s'ha plantejat la qüestió de la sensibilització com un instrument necessari per combatre la violència masclista que, en una dècada, ha arribat a un punt àlgid amb l'assassinat de 700 dones. Però les administracions ja poden anar invertint -¿ho fan?- a sensibilitzar si a l'encendre el televisor ens cau una galleda d'aigua freda en forma d'anuncis. Imatges com les d'una dona absolutament dubitativa davant d'una quantitat ingent de parells de sabates exposades al seu vestidor. ¿Els homes dubten acomodats davant de desenes de sabates? I, més substanciós, ¿s'hi insisteix de manera pública?

No hi ha cap dubte que homes i dones tenen dubtes. I el dubte és una eina intel·lectual que ha omplert no  pas pocs manuscrits i ha alimentat també nombrosíssims debats. Sant Agustí, Plató, Descartes. El dubte en el seu últim recorregut té a veure amb un objectiu elevat, el descobriment de la veritat. Però no estem parlant d'això, sinó de tot al contrari: de perfilar amb carmí la inseguretat, com a base per a la desqualificació de la presa femenina de decisions. Aquesta vacil·lació està constantment publicitada. L'educació forja aquest camí d'inseguretats que, tràgicament, en algun moment de la vida pot incapacitar la dona per afrontar la violència de gènere com el que és i no com una falta que està dins seu. De fet, el maltractador actua com a mirall de la societat, furtant a les dones les possibilitats que, com a persones, haurien de tenir en la mateixa mesura que els homes.

De les inseguretats també en neix la interpretació dels avatars de la mateixa independència personal o de l'empenta empresarial o social, per exemple, veient-ho tot com muralles infranquejables. L'enfocament dels homes ja és un altre des de la infància. El foment de la seva seguretat es connecta a un món d'infinites possibilitats. No hi ha límits teòrics, de manera que a ells ni se'ls planteja cap més opció que no sigui la d'aspirar a tot. L'estructura social i política els afavoreix per traçar un rumb i seguir-lo.

Per a elles, la música té una altra melodia. La pressió sobre el s'ha d'escollir va anul·lant a poc a poc la possibilitat de voler-ho tot abans fins i tot de saber si es podrà complir amb l'objectiu o no. Els dubtes sobre la capacitat i el dret a ambicionar aquest tot s'apoderen de les dones. Han de triar quan, en realitat, no han tingut l'oportunitat de plantejar-se la vida amb tot allò que li pot oferir. I, en moltes ocasions, arrela en elles la idea que es troben en un lloc equivocat, en una situació per a la qual no havien estat designades. Difícil, així, rebatre el missatge

-aquest sí- construït des de la certesa i que alimenta dia a dia la desigualtat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és possible dissociar la desigualtat en les societats -res a veure amb les diferències biològiques entre homes i dones-de la propaganda diària sobre la falta de certesa i d'assertivitat de les dones. D'aquí ve el mèrit de les que aconsegueixen trencar l'escafandre. I, una vegada trencat, no només se n'aprofiten elles. La riquesa que creen es distribueix, així que constitueix una aposta segura per desterrar la desigualtat del planeta. De moment, el missatge femení propi és bàsicament de caràcter pràctic.

Així, segons un estudi recent, resulta que en set economies en creixement (el Panamà, Ghana, l'Equador, Nigèria, Mèxic i Uganda) la taxa de dones que emprenen negocis ja és lleugerament superior a la dels homes. Que no em diguin, doncs, que no saben triar unes sabates.