Tots bojos per Lupita, però...

Tothom està enamorat de Lupita Nyong'o. Però la «brillantor especial» que va empènyer el director Steve McQueen a fitxar-la per a 12 anys d'esclavitud acostuma a quedar-se apagada en la meca del cine. La dictadura de l'edat és només una part de la profunda desigualtat amb què el cine tracta les dones i els homes. Una altra guardonada amb l'estatueta aquest any, Cate Blanchett, es va queixar del que és moneda corrent: no hi ha papers principals per a les dones. Però, quan es tracta de fèmines negres, la situació empitjora encara més.

Lupita explica la dignitat amb què alimenta el seu paper de Patsey, pel qual ha rebut l'Oscar a la millor actriu de repartiment. La força d'aquesta dignitat i d'aquest orgull de la jove esclava pot ser objectivament traslladable a altres papers, altres èpoques i altres circumstàncies. ¿Per què llavors el talent de les actrius negres no es veu? Doncs exactament per les mateixes circumstàncies per les quals la contribució de les dones de tot el món no surt a la superfície: l'estructura està dominada pels homes, blancs a més. A les televisions -finestra privilegiada al món- de molts països resulta impossible veure reflectida la seva població. El model és estàndard. És igual que els consumidors, en aquest cas de cine, no obeeixin a aquest model. El compromís amb l'avanç social de Hollywood, que en època d'eleccions als Estats Units es resumeix en aportacions financeres als candidats demòcrates, es desinfla com un globus a l'hora de la veritat. La lògica amb què es dirigeixen les produccions és absolutament excloent. Si ens referim a les actrius negres, un estudi sobre les 500 pel·lícules més importants des de la perspectiva de la taquilla ens mostra que només sis, cinc de dibuixos animats, estan protagonitzades per elles. Quan Lupita declara que al veure Whoopi Goldberg a El color púrpura va assimilar el seu reflex a la pantalla, ens adverteix en realitat del perill del buit existent. ¿La història d'una dona negra no és interessant? ¿Perquè és una dona? ¿Perquè és negra? ¿O perquè la història no val res en si?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La indústria del cine esbiaixa la seva responsabilitat com a fàbrica de models i d'ideals, i destina tota la seva capacitat d'influència a guardar amb pany i clau aquest món real, en què la majoria de persones ni són blanques ni són homes. La seva essència és sexista ja que no només explica històries que no parlen de la majoria sinó que segueix identificant els protagonistes, per tant les persones capaces d'actuar i decidir, amb els homes blancs. Als Estats Units, la llei de discriminació positiva, per la qual també a les pel·lícules s'han d'integrar persones negres, no arriba a donar-los pro­tagonisme, de manera escandalosa en el cas de les dones. Fins i tot en moltes cintes es nota que aquesta presència es fa per complir la llei.

¿Quina seria doncs la dinàmica per situar a tothom en igualtat d'oportunitats? Doncs aquella en què tothom estigués representat a la pantalla. Serà interessant seguir la carrera de Lupita Nyong'o, sembla que ara en un nou capítol de la saga de La Guerra de les Galàxies. Altres artistes negres pensaran que elles també poden mentre l'oscaritzada segueixi. Però serà una brillantor aïllada, única. I l'estela mediàtica asfixiarà l'oportunitat de denunciar que aquestes cinc pel·lícules supervivents del bloc de les 500 més taquilleres no van superar la barrera de les considerades 200 millors. Si és cert que aquest ha estat l'any de l'obertura a la diversitat del totpoderós Hollywood, veurem si resisteix la prova del cotó el 2015.