'Unamunámonos'

Aquest títol tan enginyós és el que va donar Antonio Espina a un article a la revista 'España', que pretenia ser una crida als intel·lectuals per unir-se rere la immensa figura de Miguel de Unamuno en la regeneració del país. Se’ls havia avançat i caçat per sorpresa, potser perquè el pensament va sempre per darrere de l’acció, el cop de Primo de Rivera tolerat per Alfons XIII, del qual al setembre es van complir 90 anys. És curiós llegir la proclama per la qual el militar s’apoderava del poder el 1923. Estic segur que a molts els sonarà a un discurs que senten habitualment, però que no consideren ni sospitós ni perillós: "Ha arribat el moment d’atendre el clamorós requeriment de tots aquells que estimant la Pàtria no veuen per a ella cap altra salvació que alliberar-la dels professionals de la política, dels homes que per una raó o altra ens ofereixen el quadro de desgràcies i immoralitats que van començar l’any 1898 i amenacen Espanya amb un pròxim final tràgic i deshonrós".

Notícies relacionades

A la mateixa trinxera

L’opa esgota els terminis

Aquell 13 de setembre de 1923 també el desprestigi dels polítics professionals justificava la dictadura, la censura i la persecució. ¡Ah!, aneu amb compte amb els que desprestigien el gremi que passa per les urnes: sempre pretenen atorgar-se una autoritat moral que ningú els ha concedit. Unamuno va rebutjar de manera rotunda liderar cap front, per més que l’hi proposessin des de la premsa i els cercles intel·lectuals sota aquesta advocació a l'"unamunisme", encara que va acabar personificant la resistència contra el seu homònim Miguel Primo de Rivera i es va convertir en el seu corcó des de la premsa i la universitat. De tot això es disfruta en la lectura de la deliciosa biografia d’Unamuno de Jon Juaristi, filada des del Bilbao de les guerres carlistes fins al tràgic final de l’escriptor a Salamanca mig any després de començar la guerra. Un final que és un d’aquells episodis cinematogràfics per explicar de la història d’Espanya, amb aquella conferència mítica en el dia de la raça on Unamuno es rebel·la contra les seves pròpies traïcions o contradiccions ni més ni menys que envoltat per la dona de Franco i Millán-Astray. Una pena que a cap televisió li interessin aquests relats fonamentals, obstinats en el biopic d’alguna pantojitat.

Sempre vençuts, però mai convençuts, els espanyols han transitat per aquests 90 anys que ens separen del cop de Primo amb penes i glòries. Cap temps passat ha estat millor, i recordar avui aquella proclama dictatorial serveix per pensar si contra la política professional no són pitjors els remeis que la malaltia. 'Unamunem-nos', això sí, per prestigiar un país davant els seus líders, però sense perdre de vista la clarivident anàlisi que deixa el llibre de Juaristi, on als in­tel·lec­tuals i a la societat també els falta l’instint i la saviesa necessaris per donar el cop de timó correcte, i amb unes conseqüències que ens van abocar a una guer­ra civil. Els polítics són reflexos gairebé exactes de la societat que representen i qui ho nega és un interessat o un arrogant. Al final, la història és només una lliçó d’humilitat i, ara que comença el curs, res millor que alertar davant els escarafalls i preguntar-se cadascú: "¿Què s’espera de mi?" Aquesta va ser la pregunta que es feia Unamuno i que va resoldre, m’imagino, de la seva manera. Només ens queda, doncs, posar-nos-hi, complir el que esperem nosaltres de nosaltres mateixos, des del nostre raconet de poder i influència.