ARTICLES D'OCASIÓ
Pluja de realitat
dominical 687 seccion trueba /
Va ser en un assaig insensat on vaig sentir parlar per primera vegada d’una certesa bastant pertorbadora. A la gent li agraden tant les sagues i els valors de la monarquia que sorgeixen noves dinasties de poder que l’emulen a través de la democràcia. Només s’ha de visitar Rússia per percebre, en la iconografia oficial i turística, una connexió directa entre l’últim tsar i el president Putin. Però l’evidència més gran d’aquesta deriva ciutadana és l’elecció, en països democràtics, de sagues familiars per ocupar els més alts poders. Si fa alguns anys la dinastia Kennedy era l’única que podia presumir d’una cosa semblant a un regnat, en el seu cas trencat per les tragèdies continuades, ara són molts els països on el poder es pretén heretar. Si un pensa en els Clinton, en els Kirchner, en els Bush o en els Aznar, és impossible no establir una estructura de saga aspirant a la corona. Però ha sigut el jove Justin Trudeau, amb la seva victòria en les eleccions canadenques, qui ha vingut a reforçar aquesta idea.
El seu pare, el recordat Pierre Trudeau, ha sigut un valor emocional per aconseguir desactivar gairebé una dècada de poder conservador. Per fer-ho ha necessitat construir un discurs dirigit a totes aquelles persones que consideren que la desigualtat és el gran càncer de les democràcies occidentals. En lloc d’assumir un llegat o un relleu familiar, més aviat s’ha entestat a contrastar-lo. I l’encert més gran del seu discurs ha tingut a veure amb un retorn als seus orígens. En una de les moltes anècdotes que ha relatat de la seva vida quan era fill del primer ministre del país, Justin Trudeau recordava l’interès de la seva mare perquè viatgés sempre en l’autobús escolar a un centre públic d’una barriada modesta. D’aquesta manera, els seus amics pertanyien a un país autèntic que se’ls nega als fills de molts adinerats i poderosos. Aquests amics i aquesta educació pública són la idea central del seu triomf. Al recordar un company que a penes rebia regals per Nadal, davant del munt de paquets que adornaven l’arbre de casa seva, va reconèixer el seu propi estatus com un privilegi i no com una cosa merescuda.
L’arribada al poder de Justin Trudeau s’assenta sobre el concepte de saga, però des de la negació de l’elit. Si fossin intel·ligents, tots els grans mandataris que ara envien els seus fills a escoles privades i intenten relacionar-los amb la nata econòmica dels seus països i del barri més ric, s’adonarien de l’error. El triomf social només arriba des del coneixement de la societat, i per això és necessari viure-la des de petit. Les famílies que atresoren els seus cadells per reproduir aquest model bastard de democràcia dinàstica, podrien aprendre d’aquest exemple. Viure sota una pluja de realitat et permet exhibir un discurs interessant i arribar al poder gràcies a alguna cosa més que l’impuls dels diners. El pitjor de les dinasties pseudomonàrquiques que poblen les nostres democràcies és que estan basades en els pitjors vicis de la reialesa: l’aposta per la noblesa de sang, l’educació elitista, la desconnexió de la realitat del país i el gust per les divises, la fama i el luxe. La democràcia està demanant a crits sagues rupturistes i no adotzenades, gent que usi els privilegis de sang per tacar-se de realitat.
