24 febr 2020

Anar al contingut

Un projecte a debat

Barcelona 2022: ¿anem bé?

Ramon-Jordi Moles

Una candidatura olímpica hauria d'estar precedida d'una anàlisi rigorosa d'intel·ligència competitiva

La possible, o impossible, candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d'Hivern del 2022 no pot ser el resultat ni de la ressaca del 1992, ni d'un càlcul aproximat d'interessos inconfessables, ni d'un exercici d'egolatria urbana. Aquí hi ha per certificar-ho les successives candidatures de Madrid que, pel que sembla desgraciadament, no van assolir el seu objectiu. Les cultures mediterrànies gaudim, a més d'una dieta alimentària envejable, d'una capacitat d'improvisació, una alegria vital i una simpatia difícils d'igualar. Llàstima que per abordar col·lectivament projectes a llarg termini, de mentalitat estratègica i esforç sostingut, tinguem més dificultats. Aquí hi ha, no obstant, com una de les excepcions, l'organització de Barcelona 92, unànimement elogiada, encara que per a uns amb un saldo globalment positiu i per a d'altres discutible. Però constatable com a transformació urbana per bé o per mal.

¿PER QUÈ BCN-92 no és comparable a BCN-2022? Perquè el context és diferent: l'èxit de 1992 es va deure a factors que van influir decisivament llavors i que avui, com a mínim, hauríem de comprovar que subsisteixen o, com a mínim, que han estat substituïts per d'altres també favorables. Abans d'embarcar-se caldrà comprovar que tenim barca, mariners, vent i, sobretot, mar; no fos cas que creient travessar el mar estiguem travessant un bassal. En el cas de Madrid 2020 s'ha posat de manifest una vegada més la importància de la intel·ligència competitiva en les estratègies d'aquest tipus d'actes. La decisió de presentar o no una candidatura

-olímpica, a seu d'un organisme internacional, a fira o congrés- ha d'estar precedida d'una anàlisi rigorosa d'intel·ligència competitiva que permeti avaluar una sèrie de factors que poden conduir-nos a l'èxit o al fracàs. Tots els negocis tenen les seves lleis de comportament i també les seves excepcions i el negoci olímpic no és un cas a part, cosa que obliga a estar summament atents a la seva lògica interna.

La decisió sobre una candidatura per al 2022 haurà de considerar les pròpies capacitats en relació amb l'acte en qüestió, no en general mitjançant una simple recol·lecta de dades sinó mitjançant tècniques d'anàlisi que ens permetin localitzar dèficits per després plantejar-nos si podem superar-los i val la pena fer-ho. Un exemple: la Barcelona 2022 està essencialment al Pirineu de la Cerdanya, no a Lleida; s'haurà de veure com es dimensionen accessos, equipaments i altres instal·lacions i quin ús posterior se'ls dóna, que no passi com a Torí, on les infraestructures olímpiques del 2006 són fantasmes del passat sense profit.

Per una altra part, s'haurien de tenir en compte els costos (necessaris per adequar les capacitats al que és exigible) i els beneficis esperats (col·lectius, públics i privats), en una aproximació realista-pessimista per poder disposar d'una foto final cost-benefici que no sigui el conte de la lletera. En el cas de Madrid la lògica exposada per la candidatura es va basar en l'austeritat d'un país en crisi que creu que es mereix donar-se una alegria (equivalent a «ja buscarem els diners, perquè encara no els tenim»), enfront d'una altra (Tòquio) que des de la simplicitat nipona exposava que els diners per pagar la festa ja són a la seva caixa a punt per ser gastats. En aquest còctel no pot faltar un estudi del context del procés (qui, quant, on, com…).

En el negoci olímpic la font de recursos són els drets televisius, i a ells s'ha d'enfocar. Sense prendre en consideració aquest factor és impossible comprendre la lògica de la presa de posicions. Tampoc sembla convenient obrir fronts de conflicte amb tercers que puguin perjudicar una candidatura (Gibraltar, en el cas de Madrid 2020), ni passar per alt lògiques preocupacions dels avaluadors (cas del dopatge) que haurien d'haver merescut transparència documentada en comptes de fer l'orni. Amb tot això, a més, caldrà estudiar el factor imprevisible. Per a tot allò que és previsible hi ha els consultors, aconseguidors i obreportes. El més difícil és dissenyar escenaris en contextos d'elevada complexitat i imprevisibilitat. Una candidatura olímpica, amb una finestra temporal tan àmplia, és un acte en un context d'alta complexitat.

A PARTIR  d'això ens faltarà el que és imprescindible: una presa de decisió col·lectiva. No seria adient un procés de decisió segrestat als despatxos públics i privats. A partir d'aquestes premisses, en cas d'optar per presentar candidatura, com vam comprovar el 92, es requereix un treball seriós, mantingut en el temps i correctament orientat, i finançament assegurat i sostingut. Tot plegat emparat en una marca que, almenys, no es percebi com a malmesa i que generi empatia. ¿Els sembla que anem bé? Director del Centre de Recerca

en Governança del Risc (UAB).