La indústria des-orientada

Un jeroglífic de l'històric Pedro Ocón de Oro, il·lustrat amb uns xinesos de bata estampada i gorra cònica de palla, proposava: «No saben el camí». La resposta: «orienta(')ls», del verb orientar, amb apòstrof i la e forta, no l'adjectiu. Fa poc temps que parlar d'indústria també és posar l'èmfasi en la revisió de la tendència migratòria de la producció a països asiàtics -preferentment- i recuperar la manufactura de proximitat. És només un indici, més limitat en fons i forma del que pretenen els estrategs amb accés a polítics.

Aquest discurs té de positiu que assumeix els errors passats de creure en excés en els serveis (financers i els seus derivats) i reconeix, sense sortir d'Europa, que com més presència d'indústria té el PIB d'un país, més bé resisteix la recessió, i  manté l'ocupació ben remunerada. Per arrodonir l'argument s'anuncia que guanyar productivitat i competitivitat -que són diferents- per la via de la reducció de plantilles i sous no té més recorregut si al que s'aspira és a un nou model de creixement amb l'aportació de la capacitat manufacturera i un servei que li és consubstancial: la innovació que ve després de la R+D.

Dos exemples immediats i dos més que tenen més recorregut. Dimecres, el responsable d'indústria de la Comissió Europea, Antonio Tajani, va presentar un informe en què confirmava que Espanya és dels països que ha prestat menys atenció a la indústria, el pes de la qual dins el PIB és del 13,3% davant del 15,3% de mitjana de la Unió Europea (per cert, s'ha de vigilar un nou truc per millorar les estadístiques comparades: no és el mateix la UE 15 que la UE 27. Aquesta última inclou els països de l'Est, més pobres. La realitat espanyola s'ha de mesurar amb la UE 15).

El segon indici recent és el quadern mensual +valor que aquest diari va publicar dimarts. Deu articles d'empresaris i acadèmics analitzant el fenomen de la parcial recuperació de la indústria tèxtil espanyola i catalana. Un sector que es des-orienta o es re-orienta, com es vulgui, que confirma una opció impensable fa pocs anys.

Pensar que són exemples que ja se surt del túnel és un error. Ja hi ha prou experiència acumulada per saber que l'economia espanyola està en un laberint, la qual cosa indica que molts recorreguts són erronis, però també que hi pot haver més d'una sortida.

«Estem davant d'una recuperació molt modesta als seus inicis, que els ciutadans amb prou feines notaran», adverteix l'investigador Ángel Laborda (Funcas), que basa les seves anàlisis en l'observació més clàssica de totes: la balança de pagaments. El pitjor, que els espanyols (administracions, empreses i famílies) continuen més que endeutats amb l'exterior. El que és esperançador és que la balança es corregeix.

Per a més calat es pot veure a l'estudi que han fet sobre la indústria espanyola PwC i Siemens (www.pwc.es). Alla es pot comprovar que no hi ha dreceres en la recuperació de la indústria, amb coincidències, per cert, amb els informes del CAREC. Per continuar a la Unió Europea 15, recorden, s'ha de ser competitiu, no només barat en sous i productes.

Notícies relacionades

"Soc periodista", va dir

La soledat ¿volguda? de Sánchez

Això requereix afrontar diferencials com l'escàs volum de les empreses (s'ha abusat de l'elogi a l'empresa familiar), la inversió en R+D (l'espanyola és la meitat en percentatge de la de UE-15) i més exigència pública en els mercats regulats més cars i restrictius que els competidors: electricitat i finançament.

Encaixa aquí l'estratègia anunciada, dilluns, pel conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig. Governar, ara, no és diagnosticar sinó actuar, perquè d'orientacions ja no en falten.