La pista del gel

Quan el gener del 2010 Jordi Hereu va anunciar per sorpresa l'aspiració de Barcelona d'organitzar els Jocs d'hivern del 2022, Joan Torres, president de Ferrocarrils de la Generalitat -companyia que gestiona les pistes d'esquí que no són rendibles- va trucar a Juan Antonio Samaranch. El gran faedor de l'olimpisme (va morir l'abril d'aquell any) l'hi va explicar molt clar. Als Jocs són determinants els drets de televisió. No és la neu la que els genera sinó el gel. L'atracció de teleespectadors prové de l'hoquei, el patinatge artístic i el cúrling. D'aquí ve la fórmula ciutat-muntanya ja assajada a Torí i Vancouver.

Bona pista. De tant en tant, amb instal·lacions de posar i treure, es fan exhibicions de salts i acrobàcies sobre gel. Seguim el gener del 2010. «La Zona Franca podria acollir un trampolí d'esquí el 2022», titulava aquest diari. En la crònica, Xavier Barrena precisava que un grup d'inversors havien presentat el projecte «aconsellats per la presidenta de la Federació Espanyola d'Esports de Gel, Maria Teresa Samaranch». Filla de l'expresident del COI i germana de Juan Antonio, el membre del COI que va defensar a Buenos Aires la candidatura de Madrid 2020. Pedigrí, per tant, més que contrastat.

Posem ara que això de Barcelona Pirineu 2022 es vol sotmetre a les regles de l'interès econòmic general. Una pista, millor que donar voltes a la consulta: la regla d'alternança continental diu clarament que el 2022 serà a Europa, no el 2026.

Els economistes proposen dues comprovacions, les denominades captura de rendes i el benefici addicional decreixent. La primera és la capacitat de les anomenades elits extractives (Acemoglu-Robinson) perquè la inversió pública beneficiï l'interès particular. La segona, per entendre'ns ràpid, és la diferència entre Barcelona 92 i el Fòrum de les Cultures del 2004, una altra improvisació. Repetir fórmules buscant beneficis similars no és racional.

Més pistes. Uns jocs necessiten l'atractiu local a través dels seus esportistes. És curiós que en tot el debat d'aquests dies ningú hagi relacionat l'esport d'hivern i les opcions medallistes catalano/espanyoles. No hem de confondre l'esport com a oci amb el de competició. Aquí una minoria (influent) esquia per plaer no per esport. I patinar no passa de curiositat. Per acabar-ho d'adobar, el precedent espanyol tampoc acompanya: l'aznarisme patriòtic va convertir en espanyol l'alemany Johann (Juanito) Mühlegg a Salt Lake City 2002. El fondista de la federació de Múrcia (regió coneguda per la seva orografia escarpada) va guanyar tres medalles d'or que es van fondre en un laboratori antidroga. Curiositat: a la reunió de Buenos Aires, el membre del COI que va fer posar vermella la delegació espanyola amb el dopatge del cas Port era el britànic Adam Pengilly, també olímpic a Salt Lake City. ¿Repetirà la pregunta?

Per confirmar les dues regles proposades com a indicador de racionalitat econòmica de la candidatura catalana, incloeu-hi la crònica d'Emilio Pérez de Rozas del gener del 2010: «Torí 2006, en ruïnes». Carreteres inutilitzades, hotels sepultats en la neu i caríssimes instal·lacions abandonades. Una pista de bobsleigh, per exemple costa 100 milions d'euros. ¿Recordem el velòdrom d'Horta o el canal de Castelldefels?

Notícies relacionades

Davant el perill europeu

El bus, les altres Rodalies

Des del Pirineu apareixen adhesions de suport al projecte. Respectable i comprensible. Però tornem a la regla. Ja s'està parlant de desdoblar l'eix del Llobregat o de modernitzar d'una vegada el tren a Puigcerdà (¿és que no s'hauria de fer igual, amb jocs o sense?). Es parla menys, en canvi, dels centenars de xalets sense comprador a la Cerdanya, la mateixa exuberància irracional que a la costa.

Reduir el temps per anar des de Barcelona fins al Pirineu (que és l'hàbil fórmula ideada per la franquícia dels Jocs) tindrà el seu cost afegit a les infraestructures ja existents. Novament ens hauríem de plantejar si és realment per l'interès general o no, abans que errors comesos en el passat ens tornin a deixar gelats.