Els científics, a examen

Les notícies sobre un possible col·lapse del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) -el complex de recerca més important d'Espanya- si no arriben abans de final d'any els cent milions d'euros que necessita per pagar les nòmines ha posat sobre la taula d'una manera dramàtica el lloc que ocupa entre nosaltres la recerca científica. Que aquest organisme estatal hagi hagut de requisar els diners dels projectes de recerca, que no són seus, per sobreviure durant uns quants mesos ens remet als temps, que pensàvem superats, del «¡que inventen ellos!».

Podem pensar raonablement que els responsables polítics sabran corregir a temps aquesta greu falta de previsió i no portaran la recerca espanyola al suïcidi, però la gravetat del fet convida a fer una profunda reflexió sobre la ciència a Espanya. Tenint en compte la nostra fràgil tradició científica, l'escassetat de recursos i la crisi econòmica, hauríem de preguntar-nos què s'hauria d'investigar i com fer-ho.

La ciència gaudeix d'un gran prestigi perquè sabem el que li devem. Si a això hi afegim que pot ser la porta giratòria que ens tregui del carreró sense sortida que representa la crisi actual, el seu prestigi es carrega d'un halo gairebé messiànic. ¡Potenciem doncs la recerca, sobretot en aquells terrenys en què el coneixement pugui traduir-se en plusvàlua econòmica! Al capdavall, com diu el filòsof de la ciènciaUlises Mulines, l'objectiu de la ciència no és descobrir la veritat, sinó «ajudar els éssers humans a apanyar-nos tan bé com puguem en aquesta vida tan dura». I no hi ha cap ajuda millor en aquest moment que transformar el coneixement científic en benefici material.

¿Què hem de fer, llavors, amb els coneixements no rendibles des del punt de vista econòmic? ¿Els hauríem d'expulsar del sistema científic? No em refereixo només a les recerques en filosofia, per exemple, sinó a la recerca bàsica que té com a objectiu la promoció del coneixement: ¿hauríem de tancar aquests centres i suprimir-ne els programes? La temptació és gran, i ja s'han fet passos en aquesta direcció. Als que pensen així els deu resultar seductora la imatge de fra Jordi, el bibliotecari d'El nom de la rosa, la cèlebre novel·la d'Umberto Eco, que enverina els frares que senten curiositat per un llibre nou d'Aristòtilarribat al monestir. Ell ho justifica dient que la humanitat ja sap prou coses per salvar-se, així que no s'ha de perdre temps a saber-ne més.

No podem renunciar a la recerca bàsica, encara que no sigui rendible, amb la condició, això sí, que se centri a conèixer el que és desconegut i no a repetir el que ja és sabut. Està bé conèixer el que va dirHegelper poder ensenyar-ho a les noves generacions, però la recerca no pot consistir a repetir el que va dir, sinó a esbrinar el que no va dir i, sobretot, a pensar el nostre temps. No estic segur, no obstant, que la majoria de les recerques en història, política o filosofia estiguin impulsades per aquesta necessitat creativa.

Ens hauríem de preguntar, en segon lloc, si s'investiga de la manera correcta. Per treballar degudament fa falta talent i, també, un sistema de recerca que reguli les condicions de treball, la captació de talents i l'avaluació de les investigacions. En el sistema espanyol les condicions de treball estan a l'altura de les europees. On, no obstant, hi hauria molt a millorar és en els altres dos paràmetres.

Tots estem d'acord que hauríem de seleccionar els millors, però encara ens dominen l'endogàmia i les martingales entre col·legues. Els departaments utilitzen el poder que els concedeix la llei no per elegir els millors, sinó per captar els que tenen a prop i pressionen directament.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

Després hi ha l'assumpte de l'avaluació, un artefacte tan necessari com perillós. És, evidentment, imprescindible per valorar com s'utilitzen els recursos, perquè es distribueixin d'una manera intel·ligent i perquè hi hagi rigor en el prestigi que persones i institucions mereixen. Però està resultant també una arma perillosa donat que la febre avaluadora ha envaït tots els camps, és a dir, persones, projectes i institucions. Per donar l'abast ha de recórrer a criteris més quantitatius que qualitatius, és a dir, ha de valorar la producció a pes, primar l'impacte o consum intern sobre el valor intrínsec, optant en casos difícils per la seguretat del que és políticament correcte en lloc del risc al que és desconegut. ¿El resultat? Que aconseguim un bon lloc en el rànquing, nacional o mundial sense que això aclareixi si s'investiga el que s'hauria d'investigar i tal com s'hauria de fer.

Tampoc en recerca el futur pot consistir en la tornada als vells bons temps. Haurem d'augmentar els recursos, però també s'imposa una serena i profunda autocrítica dels mateixos investigadors.