Anar al contingut

Desapareguts al Mediterrani

35.597 tombes sense nom

RICARDO GARCIA VILANOVA

35.597 tombes sense nom

Reyes Mate

Els emigrants morts mirant d'arribar a Europa formen part de l'exèrcit dels sense nom, de la memòria dels quals, deia Walter Benjamin, depèn una construcció humana de la història

35.597 és el nombre d’emigrants morts des de l’any 1993 mirant d’arribar a Europa. La immensa majoria es van ofegar al Mediterrani que ja no és el Mare Nostrum, el bressol de la civilització, sinó el cadafal més gran del planeta Terra. Són morts degudament documentades, tot i que en la majoria d’aquestes només consti que van morir. Formen part de l’exèrcit d’aquells sense nom, de la memòria dels quals, deia Walter Benjamin, depèn una construcció humana de la història, conscient que la història inhumana que estem fent els contemporanis té com a pedra angular el seu oblit.

Fa poc més d’un any, la genial artista colombiana, Doris Salcedo, va proposar una intervenció al Palacio de Cristal de Madrid, titulada 'Palimsesto', dedicada als desapareguts a les aigües del Mediterrani. Del terra del Palau sorgien gotes d’aigua que lentament s’unien fins a compondre noms d’ofegats a l’intentar arribar a una platja europea. Era el moment de la memòria que tornava els cossos al món dels vius perquè prenguéssim consciència del que estàvem fent, un moment fugaç perquè lentament i inexorablement els noms es tornaven a descompondre fins a perdre’s en l’anonimat mortal de l’aigua.

Darrere cada vida anònima hi ha una tragèdia

Aquesta imatge de fugacitat que presta l’aigua al nom d’aquells sense nom no reflecteix només el destí dels emigrants. El sociòleg de capçalera del nostre temps, Zygmunt Bauman, també recorre a la imatge de l’aigua per parlar de nosaltres, els que pensem que estem fora de perill a l’altre costat de la riba. Parla en efecte d’un “món líquid”, és a dir, sense perfils ni causes per defensar, que liquida, però, els més febles convertint-los en material d’un sol ús.

No es tracta d’equiparar destins, ja que som nosaltres els que els dissolem a l’aigua, mentre aixequem barricades per assegurar el nostre benestar. En el que sí que ens uneix la metàfora de l’aigua és que a la liquiditat o liquació que ens amenaça no se li planta cara amb dics ja ,que així no es posa fi a aquests seixanta milions d’emigrants que busquen un lloc millor en alguna part del món.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La  indiferència davant d’aquests destins, que pot resultar suïcida, només es pot trencar anomenant els sense nom o, tal com va fer aquest diari, publicant la llista dels 35.597, fent memòria dels sense nom. Ara el lector ha de fer la resta, és a dir, llegir el que no està escrit. De molts d’aquests morts només es diu on van morir. Seria un error pensar, no obstant, que aquestes morts sense nom són vides anònimes. Darrere cada una d’elles hi ha una tragèdia. Els qui treballen en aquests fronts de mort diuen que venen els millors. Nens valents que emprenen el camí per buscar una ajuda que salvi els seus. Llegir el no que no està escrit és reconèixer aquestes biografies. Quan es va publicar 'El Diari d’Anna Frank' va ser tal la commoció al món que algú va aconsellar que no seguíssim per allà perquè no ho suportaríem. D’això es tracta precisament, de posar rostres i cares a aquests morts anònims. Per fer-ho no fa falta indagar als seus països d’origen: n’hi ha prou de sentir la història de qualsevol emigrant que trobem pel carrer.