Hamaca (1)

Hi ha poques activitats humanes que descriguin tan bé la distància entre els somnis i la realitat com la que consisteix a comprar, col·locar i mirar de gaudir d'una hamaca. El problema rau en el fet que el concepte hamaca, la idea nuclear i pura que s'amaga rere les lletres d'hamaca, ens parla d'un univers perfecte en el qual, per damunt de tot, les hamaques ja han estat penjades, entre un arbre i un altre arbre (o entre dues estaques), a una distància prudencial, per algú que, fa dies o fa segles, va pensar que no estaria malament de concebre aquest llit en suspensió, aquest matalàs de xarxa que t'acull quasi amb el fervor d'un úter maternal o amb la fam de l'interior d'una balena. L'hamaca hi és des dels inicis, i ens gronxa i ens sedueix i ens parla d'una mena de protecció paradisíaca que ens allunya del món i de les seves turbulències. Però aquesta hamaca únicament viu en la caverna platònica, que és des d'on observem l'arribada de l'escenari on l'hamaca ideal habita, un reflex escàs i llunyà, boirós i feble.

El present és ben diferent. L'acabem de comprar -l'hamaca- i el primer que hem de pensar (després d'haver estat incapaços de resistir l'impuls) és si tenim a mà dos arbres que no estiguin massa propers entre ells i que no visquin massa allunyats. Costa. No sabem com mantenir la tensió necessària perquè sigui elàstica sense deixar de ser còmoda i segura. ¿Aguantarà el pes?. ¿I el pes de dues persones? ¿Resistirà exercicis d'alt voltatge eròtic? ¿Cal preguntar-se això davant d'una hamaca en construcció? Plató, estirat al jardí, somriu.