27 set 2020

Anar al contingut

Anàlisi

¡Mans al tuit!

Ramon-Jordi Moles

L'ús de les xarxes socials en l'activitat policial no és nou. Les policies han explotat i exploten amb freqüència la informació procedent de col·lectius diversos que els pot ser d'utilitat: xivatos, infiltrats i penedits de variada tipologia són un clàssic tant de la realitat com de la literatura negra.

La diferència, avui en dia, és que a les xarxes socials físiques s'hi han sumat les digitals. Per dues raons: constitueixen un context en què també es produeixen delictes de manera semblant a com s'esdevenen en l'entorn físic i a la vegada són un instrument que serveix de suport al treball de la policia. En el primer cas, n'hi ha prou de constatar que l'Estratègia de Seguretat Nacional del 2013 identifica les ciberamenaces com a amenaces per a la seguretat, fet que comporta que aquestes -que ja figuraven a l'Estratègia Espanyola de Seguretat del 2011- siguin considerades elements crítics que mereixen la màxima atenció possible. En el segon aspecte (l'ús de les xarxes com a instruments per al treball policial), estem davant un supòsit altament innovador pel seu enorme potencial multiplicador del missatge. Exemples d'això són la utilització de Twitter per part del Cos Nacional de Policia (segons indiquen, amb més de 450.000 seguidors) o l'actuació de la policia de Boston en el cas de l'atemptat dels germans Tsarnaev.

No obstant, davant l'emergència del fenomen hem de prendre en consideració alguns factors crítics. En primer lloc, Twitter i les altres xarxes (Facebook, Tuenti i altres), encara que multitudinàries, són sistemes de comunicació privats, amb finançament privat i que responen a interessos privats. Això planteja una vegada més el dilema públic-privat en la gestió de la seguretat, un camp en què la protecció dels interessos té regles de joc clarament diferenciades segons sigui un cas o l'altre.

Gestors privats

En segon lloc, la seguretat de les xarxes depèn dels seus gestors privats, no de les autoritats públiques, de manera que la seva estabilitat i la seva resistència al pirateig, els comptes clonats o els avatars -qüestions que poden ser crítiques en algunes operacions policials- depenen en última instància de l'inversor propietari de la xarxa social, no d'una política pública de seguretat.

I en tercer lloc, el mateix potencial multiplicador del missatge en les xarxes socials pot convertir-se, si no està correctament gestionat, en un exercici de psicosi col·lectiva que s'estengui a través de les mateixes xarxes gràcies precisament a la seva estructura i mecanisme, i això pot significar més un problema que una solució.

Malgrat tot, és innegable l'enorme potencial d'aquestes eines, que requereixen, per un costat, una clara definició de les seves funcions en l'àmbit de la seguretat pública, i per l'altre, un esforç dels gestors policials de les comunitats virtuals per constituir-se, com a agents de l'autoritat, més en referència vàlida dels ciutadans en aquestes qüestions que no pas en mers col·legues de xarxa social.