Al contraatac
El totxo a l'ADN
¿Té una llei que no s'hauria atrevit mai a presentar? ¿Alguna cosa que li faria vergonya promoure i no s'atreveix a confessar? No deixi passar l'oportunitat, afanyi's, aquest és el seu moment. La crisi no és l'excusa perfecta, com s'ha dit, sinó una cosa molt millor: és la tapadora ideal. En algun moment del naufragi, el Govern del Partit Popular es va adonar que el col·lapse econòmic, a part de ser un drama per a la gent, era també una gran oportunitat política. Estem en crisi, es van dir, ningú es fixa en res més i si a algú no li agrada que s'hi posi les fulles de la meva majoria absoluta.
Es va començar amb el globus sonda d'una reforma innecessària de la llei de l'avortament, un d'aquells abusos que únicament es cometen quan un sent que l'atenció pública està fixada en una altra part. Però allò era encara un simple test ambiental, una mera fase de proves.
Fa escassos dies vam passar a l'execució de veritat, i just enmig del vendaval de les xifres de la desocupació va aparèixer al Congrés dels Diputats la nova llei de costes amb les seves xifres implacables: s'amnistien desenes de milers de cases que envaïen la costa de manera il·legal, incloent-hi urbanitzacions aberrants situades a Platja d'Aro o Empuriabrava, s'allarga 75 anys la possible demolició i la zona protegida es redueix de 100 a 20 metres, que és com dir res.
Com es podia esperar, se'ns ha venut que aquestes mesures reactivaran l'economia a les zones costaneres, que és la coartada que a Espanya es fa servir sempre que es vol fer alguna cosa, sigui un xiringuito, un camp de futbol o un Eurovegas. De fet, no va fer falta vendre res perquè la llei va quedar esmorteïda per una espècie de sordina, que tot ho tapa i tot ho justifica.
La resurrecció
Notícies relacionades¿Se'n recorden, quan al principi de la crisi ens deien que no s'havia de tornar a repetir mai més l'error de deixar l'economia en mans del totxo? Doncs aquí tenen la seva primera gran resurrecció, i preparin-se perquè aquesta vegada les excavadores vindran per emportar-se els últims arbustos verges que quedaven al nostre exparadís. Al final, la cabra és cabra i tira cap a la muntanya, i al PP la muntanya és sempre un totxo i una excavadora. Ningú pot anar contra el seu ADN, i cap crisi podrà acabar amb el gen indestructible de la grua i el bitllet de 500 euros. Però tant li fa, diran vostès, en un país ja literalment i litoralment destruït i, si no, passegin una estona per Lloret o Gandia, a veure què els sembla. Si amb la paraula crisi se n'han anat desaigüe avall drets laborals que havien trigat més d'un segle a conquistar-se, a qui li importaran ara quatre solars perduts al costat del Mediterrani.
La maquinària del PP segueix el seu camí, conscient que les majories absolutes són efímeres i que convé aprofitar-les. Però els viatges, per molt fàcils que siguin, més val fer-los acompanyats: la llei de costes es va aprovar amb la tradicional i inútil abstenció de CiU. ¿Per què quan s'estira el fil sempre acabem al mateix lloc?
