Ferran Fandos: «Jo era obrer; no estava habituat a la gratitud»

S'ha passat la vida entre màquines d'impressió tipogràfica, caixes de tipus (lletres i signes mòbils), columnes de paper i olor de tinta fresca. És capaç d'empènyer 1.300 cops la palanca de pressió d'una robusta Minerva Ibérica per obtenir el relleu d'impressió just sobre el paper, però els seus coneixements no li servien de res a l'era digital. Fins que uns joves van entrar al seu taller del carrer d'En Grassot, al districte de Gràcia, i res va tornar a ser el mateix.

-Vaja... Això sembla el taller de Gutenberg o de Benjamin Franklin.

-[riu] Aquestes màquines tenen 50 anys i podrien durar 500 més. Ara estan de moda, però no fa tant eren considerades ferralla. Les més antigues les va comprar el meu pare i les òfset les vaig pagar jo.

-Les hores que deu haver passat sentint l'olor de la tinta...

-Més que l'olor, hi ha una màquina en concret que fa un so comrac-tac-tac-tac-tac rac-tac-tac-tac-tacque em transporta a la infància.

-¿Quin any es va obrir el taller?

-El meu pare i un soci el van obrir el 1962 i jo vaig entrar d'aprenent als 16 anys. Vaig començar descarregant la furgoneta, escombrant burilles, desfent motllos ja impresos i posant cada tipus a la seva caixa, fins que vaig aprendre a utilitzar les màquines.

-¿Quants treballadors hi havia?

-Un caixista i tres maquinistes. Sent petits treballàvem per a Fecsa, Círculo de Lectores, per a Portugal, Itàlia... En la crisi del petroli dels 70, el soci del meu pare va marxar i després van arribar les crisis dels 80 i els 90. El 2002 em vaig quedar sol amb el meu pare, que estava jubilat però es passava la vida aquí.

-¿I la crisi no va rematar el taller?

-Va estar a punt. La crisi es va ajuntar amb el fet que el 2007 al meu pare li van diagnosticar una malaltia degenerativa. Primer va perdre la parla i el procés va avançar fins que ja no podia empassar ni respirar. No va voler anar mai a una residència i no tenia cap ajuda, així que el cuidava jo. Fins que ja no vaig poder compaginar-ho amb el taller. L'única solució era tancar.

-¿Li va costar prendre la decisió?

-El més important era el meu pare. Els meus pares em van cuidar quan jo era petit i ara em tocava a mi cuidar-los. L'hi havia de fer tot i el procés em va deixar molt tocat, però tinc el goig d'haver fet que ell fos bastant feliç fins poc abans de morir.

-¿I la impremta?

-Encara no l'havia tancat del tot quan, el 2011, van entrar dos nois i es van enamorar de l'espai i de les màquines. Em van proposar muntar una associació i entre tots mantenir l'espai i transformar-lo. Gràcies a ells vaig poder cuidar el meu pare sense haver de tancar.

-Havia nascut L'Automàtica.

-Ara som 10 membres entre artistes, dissenyadors, il·lustradors i jo. ¿Em permet que els citi?

-Endavant.

-Ricardo Duque, Pepón Meneses, Marcel Piebarba, Roc Albalat, Ariadna Sarrahima, Diego Bus-

tamante, Marc Torrent, Tiago Pina i Andrea Gómez. Fem reunions en pla assemblea, les coses es voten, tot el que hi ha al taller és de l'associació, no hi ha un amo i ¡funciona!

-Si li haguessin dit que acabaria ensenyant el seu ofici a altres i que la vella impremta es convertiria en escenari d'accions artístiques...

-No m'ho hauria cregut. Jo em veia com una persona que ha après un ofici que ha quedat desfasat. Després de 30 anys, els meus coneixements no valien per a res. I arriben aquests nois i em demanen que els ensenyi la tècnica perquè volen conservar-la i donar-hi un valor. Una vegada van venir uns estudiants i van aplaudir després de la meva explicació. He sigut un obrer tota la vida i no estava acostumat a la gratitud ni a aquests temps artesanals.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

-¿El seu pare va arribar a saber que la impremta finalment no tancava?

-Només li diré que, quan ja estava molt malalt, jo li explicava que els nois m'estaven ajudant a salvar el taller i ell feia una cara entre el plor i el riure i emetia un so molt característic que expressava la seva profunda emoció.