Abrupte

Una història d'amor apassionada, sense treva, arravatada, necessita sempre un final abrupte. No s'hi valen mitges tintes ni l'expressió d'una cautela extrema que aboqui aquell foc impetuós a la discreció de l'amistat. ¿Es pot viure una experiència tan intensa, sense límits, abocada a l'exageració, sense un adéu d'arrels romàntiques, sense un «o tot o res» que encara faci cremar amb més intensitat el foc de les evocacions? La cordialitat és enemiga de la radicalitat, perquè és justament en aquest bany maria de les bones intencions on es dilueix l'aroma que s'havia concentrat en un idil·li sense regles, sense acotacions.

Tot això que escric m'ho comenta un amic que no es dol pas d'una separació sentimental sinó que intenta pair el 4-0 contra el Bayern Munic. Fa aquesta comparació amb les relacions amoroses perquè considera (ell ho veu així) que el dia de Sant Jordi (¡sempre aquest dia maleït per al Barça!) vam dir adéu a tots aquests anys que han estat, esportivament, els millors de les nostres vides. «Hem estimat tant aquest equip» -diu- «que ens convenia un sotrac com aquest per desar-lo definitivament al calaix de la memòria. Ja no existeix. S'ha acabat». I afegeix que és només amb un trencament de tons abruptes (li encanta aquesta paraula: me la repeteix) com es pot salvar l'essència de l'enamorament. Li dic que no hi estic del tot d'acord, però ell se'n va, capcot, atacat per l'esplín.