'Rosa, rosae, rosam'

La vida no és cap altra cosa que la memòria. Anem pel món, però l'oblit és una espècie de mort. Això explica la necessitat de conservar els records. I per això hi ha moltes maneres d'aconseguir-ho. Hi ha qui s'envaneix en les seves pròpies autobiografies. Però els que ens dediquem a això d'escriure preferim buscar l'alè d'una suposada ficció. Només llavors, en el magma de la ficció, ens sorprenem de tantes coses que hem arribat a viure, perquè ja tot es confon. Les fotografies, els records en blanc i negre i les paraules de l'energia.

Perquè l'edat no m'ha tret l'energia. Sovint penso d'on ve aquesta força interior que m'ha donat tant i que m'ha posat als límits de la realitat. Per això escric. Perquè escrivint m'escric a mi mateixa i, per més tristos que siguin els records, més m'agrado. Al capdavall he tingut la sort de viure en temps de canvi i de gran acceleració. Exilis, ciutats en penombra, monges despòtiques, declinacions del meu nom en llatí i, a poc a poc, l'aparició exultant de l'amor, la renascuda joventut d'un país que es resistia a anar al dictat, la recerca de la bellesa i de la conversa com un element màgic que em redimia. I els meus fills i ara els meus néts, aquelles fruites sucoses de l'estiu. I els llibres, amb aquesta aroma de tinta fresca i anyenca i aquell tacte del paper que em permet imaginar el que mai va estar escrit. He viscut en la intensitat i he imaginat en la immensitat. Ells creuen que sóc una nina d'acer inoxidable, però en el fons de la meva pell encara es conserva el tacte de la porcellana.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

Perquè jo no seria sense ells. I ells són els meus adversaris: els ignorants, els vanitosos, els que creuen que el nom de les persones es pot esborrar amb una d'aquelles gomes de la infantesa. Encara me'n recordo d'aquell ministre que em va expulsar de laBiblioteca Nacionalde mala manera. No me'n recordo d'ell per l'ofensa sinó perquè el tinc entronitzat al museu de la mala educació i de l'"ordeno i mano". És difícil viure en un país on es permeten les bestieses més enormes però a les dones se'ns veta la més mínima opinió crítica. No n'hi ha prou de dir que Espanya és un país interessant, perquè el que de veritat importa no és la valoració sinó la submissió. Quan algú diu que Espanya li interessa està admetent que podria no interessar-li. L'únic que compta és afirmar que una és espanyola i prou. Hi ha terres sagrades que no admeten dubtes. Així són ells, els majordoms de la hispanitat. I jo no puc estar al seu servei.

Però sí que estic disposada a ser la marmessora de la meva vida. Acabo de guanyar el premi Biblioteca Breve, que no és precisament breu ni exigu. Una història d'amor tancat perquè cadascú l'obri quan ho necessiti. M'emociona ser estimada, encara que sigui en la distància del record. Em miro al mirall i veig la meva cara solcada per arrugues d'orfebreria. També jo, com va dir el poeta, he portat la meva vida aquí, per explicar-la. Passo els dits pels lacrimals erts, per les comissures musicals del meu cos, per la grandesa fèrtil de les meves parpelles i per la pissarra inacabada del meu front. Sóc la morrena glacial del meu passat i el torrent que segueix amanyagant el futur d'aquesta vall desèrtica. M'agrado. I no necessitaré mai confessar que he viscut, perquè només es confessen els pecats.