Gent corrent
Montserrat Vila: «Ens fa vergonya la mort, i jo no vull aquest 'iuiu'»
És psicòloga de professió, però del que parla aquí és de la seva peculiar, documentada i avançada visió de la mort.
«Ens fa vergonya la mort, i jo no vull aquest iuiu»_MEDIA_3 /
-La meva primera mort va ser la del meu avi. Jo tenia 6 anys. El van vetllar a casa, me'n recordo, i a la família ningú va evitar que jo el veiés. Va ser una cosa tan normal que gairebé ni em va impactar.
-Però la va marcar, ¿no?
-Crec que sí. Després, quan era jove, va morir un amic. ¿Sap què en recordo? També el van vetllar a casa, llavors a la gent se la vetllava més a casa: tinc la imatge dels seus amics traient la caixa del pis d'Horta. Però aquest no és el record: el record és que no va ser una vetlla amb ciris, en un lloc fosc, tot al contrari: hi havia les finestres obertes i hi entrava molta llum. No era un lloc de mort. Era un lloc de vida.
-Té les seves pròpies idees sobre la mort. Es diria.
-Ja sabem tots que a Occident vivim d'esquena a la mort. L'amaguem, ens fa vergonya. Jo no vull aquest iuiu. Els nostres nens veuen per la tele milers de maneres de morir, de matar, d'esclafar la gent, però quan mor l'avi llavors sí, ¡ai!, no, que no el vegi.
-És la mentalitat.
-Una mentalitat que s'ha de canviar. Tots sabem que la mort forma part de la vida, però quan apareix, ¡pum!, el malalt a l'hospital i el mort al tanatori. S'amaga, s'arracona. ¿I què li diem al malalt terminal? Que no passa res, que es posarà bé. Ell sap que no és així, però li mentim, i al mentir-li el deixem sol. Això no està bé. Al Nepal he vist com incineraven un mort a 100 metres d'una escola, en ple dia. ¿Per què no?, si la mort és part de la vida.
-¿Seguim amb els seus morts?
-Miri, hi ha hagut dues morts molt difícils de superar. Una va ser la del meu primer nadó. Va morir en el part i ni tan sols vaig arribar a veure'l. Jo tenia vint-i-pocs anys i tant el pare com jo vèiem com una cosa molt dur l'enterrament, així que sempre he considerat un favor el que em va dir el ginecòleg: «Jo me n'ocupo». Cosa que vol dir que no sé on està enterrat el meu fill, i per això des d'aleshores he après a respectar molt les fosses comunes, els memorials, els llocs on hi ha la gent anònima.
-Ho entenc.
-Però la mort més sentida va ser la del meu germà, que va morir de càncer als 31 anys. Totes dues morts van ser molt, molt difícils de superar, però al final aprens a viure-hi.
-Tot això va donar forma, d'alguna manera, a la seva atracció pel tema, ¿no?
-Miri, va ser justament a partir del fet que al Jordi, el meu germà, el vam enterrar a Montjuïc, que em vaig començar a interessar pels cementiris. Va ser d'estar-hi tantes tardes que realment m'hi vaig interessar.
-¿Tantes tardes?
-En aquella època ja tenia dues de les meves tres filles, i al sortir de l'escola anàvem volant a visitar el Jordi, perquè el cementiri el tanquen a les sis. Berenàvem allà, a la plaça de Sant Francesc, que és on hi ha el nínxol, una plaça preciosa plena de flors, de llum, amb vistes al mar…
-¿Coneix gaires cementiris?
-Bastants, suposo. Cada vegada que vaig a una ciutat visito el cementiri. Miro les làpides, els noms i cognoms, els textos. El cementerio… En català sona millor: «El cementiri no és el lloc de la mort, és el lloc de l'amor». Fixi's en el que escriuen els familiars a les làpides i ho comprendrà. A més són museus a l'aire lliure, plens de monuments, preciosos. A Quito ens van cridar l'atenció sis forats petits que hi havia cavats a la terra, i quan ho vam preguntar ens van dir que ho feien cada dia perquè era el nombre de nens que morien diàriament a la ciutat. I a Mississipí vam veure cementiris amb làpides en què figurava la data de naixement però no la de defunció. ¡Ens vam adonar que la gent tenia làpides en vida!
-Realment li agrada el tema.
-M'agrada. Però no en sóc una experta, només estic sensibilitzada. Vaig a conferències, intento llegir algun llibre…
-Suposo que no li té por.
-¿La mort? No. Temo el dolor. A més, en tinc tants a l'altre costat... Que no sé, estarem en família.
Notícies relacionades-Creu que hi ha alguna cosa després.
-No ho sé. No sé si hi ha res més.
