L'enfonsament
Els esdeveniments de les últimes setmanes reforcen la impressió que alguna cosa grossa s'està forjant. Els senyals, cada vegada més forts, indiquen que ens dirigim cap a una cosa semblant a un canvi de règim. Paraules majors, parlem de la possibilitat d'una transformació radical de les regles de joc, en vigor des que es va instaurar el sistema democràtic. Perquè ens adonem de què estem parlant, agafem una mica de perspectiva. Des que es va acabar la guerra civil el 1939 fins que el dictador va expirar al seu llit el 1975 van passar 36 llargs anys. Doncs bé, des que es va iniciar el període constituent amb les eleccions del 1977 fins avui n'han passat 35 més.
Anem per parts. La crisi mundial és extremadament greu, però va per barris. Europa és de les zones més afectades, i dins seu el cas espanyol és especialment dramàtic. Encara que personatges tan significats com el ministre De Guindoso els presidents del Santander i de la Caixa,Emilio Botíni IsidreFainé,augurin aquests dies que el pitjor ja ha passat i que entrem lentament en la via de la recuperació, més valdrà no fer-los gaire cas. És la cantarella que es repeteix des que Espanya va caure en la primera recessió, el 2009. Repassin les hemeroteques. Sempre sona la mateixa partitura: 'un esforç més, que ja arribem'.
L'horitzó del rescat
Però, on arribem? Seguim amb un deute descomunal entre públic i privat de gairebé quatre bilions d'euros, que és pràcticament impagable; hi ha alguna escletxa en els mercats (que ens presten diners per seguir funcionant) però no per mèrit propi, sinó perquè el BCE ha deixat clar que, de moment i pel que li va a la UE, no ens deixarà caure. Però sabem que tard o d'hora haurem de demanar el rescat total. Hem arribat pràcticament als sis milions d'aturats (26% de la població activa) i a l'horitzó no hi ha ni un sol signe que en els pròxims anys aconseguim créixer a un ritme mínim del 2,5% per restar enters a una xifra que encara no ha tocat sostre.
¿En què ha canviat el nostre sistema productiu des del 2008? Pràcticament en res. S'ha enfonsat la construcció i la banca, hem retallat el que era superflu i essencial sense solució de continuïtat fins al punt de deixar el país estèril, amb el consum interior sota mínims --un dels motors de l'economia-- i mantenim una limitada capacitat exportadora. El selecte sector de l'exportació, que podria obrir la via de futur és massa petit i pateix anèmia creditícia. Hem tingut recentment notícies positives en el camp industrial, com les inversions de Ford, Seat i Nissan, però només sobre la base de guanyar en competitivitat per la via de la reducció de costos salarials, no per innovació. No hi ha més, i precisament per això les noves generacions fugen, convençudes que a deu anys vista aquest país no té res per oferir-los. I sense joves preparats no hi ha futur.
I aquí enllacem amb l'altra pota de la crisi, la política. La quantitat de casos de corrupció que assolen el país pot donar la falsa imatge que la casualitat ha volgut que el sistema polític hagi entrat en barrina just quan l'economia s'ha ensorrat --"Ara que començàvem a aixecar el cap", es lamentava l'altre diaCospedal--. En realitat ha estat l'acció dels vasos comunicants la que ens ha portat fins aquí. Construïm un sistema democràtic amb enormes deficiències, hermètic, amb els ressorts bàsics clientelars i en mans de molt pocs, seguint les pautes bipartidistes de la Restauració del XIX, ara encarnada al PSOE i el PP (amb la guinda de CiU i PNB). Dreta i esquerra van convenir a aixecar un model productiu basat en un 'desarrollismo' de manual, amb sobredosi de sòl i totxo, generadors de diners ràpids en èpoques expansives. Durant més de dues dècades han arribat a Espanya muntanyes de milions d'euros, fruit de la integració europea que, com ja va passar als segles de l'Imperi, lluny de ser estímul per crear una economia competitiva, van actuar com una dolça morfina paralitzant, amb la complaença de gairebé tots.
Descomposició
Ara el sistema fa aigües, les seves pròpies deficiències impedeixen la regeneració, i l'aclaparadora majoria del PP bloqueja qualsevol canvi, amb la pròxima cita a les urnes en les encara llunyanes europees del juny del 2014 (procés català al marge). Només cal veure l'estat dels grans partits, desacreditats per la seva erràtica i fraudulenta actuació davant la crisi i minats per una corrupció que, en contrast amb les privacions dels seus votants, encara és més lacerant. Les enquestes, com la de diumenge d'El Periódico, ja indiquen una tendència accelerada a la fragmentació parlamentària. Una situació social tremendament crispada i una crisi general dels grans partits obre la porta a lideratges populistes com el deBerlusconi,en el pitjor dels casos, o tecnocràtics com el deMonti,en el menys dolent. Mentrestant, segueix aquest compàs d'espera caracteritzat per una indignació creixent que, no obstant, no cristal·litza en explosió social. Només la por al que encara podem perdre actua com a factor retardador. Ningú pot predir quant temps ens mantindrem en aquest equilibri precari, però la pressió segueix pujant. Aquests dies, només uns quants milers de persones s'han concentrat davant les seus del PP per expressar la seva indignació pel 'casBárcenas', però ja hi ha més de 800.000 firmes recollides a internet demanant que rodin caps. Noves revelacions en algun dels processos oberts o un incident aïllat, com els suïcidis en el cas dels desnonaments, poden alliberar tota l'energia continguda en aquests cinc anys de patiment i decepció. Valdria la pena recordar què va passar entre l'11 i el 14 de març del 2004 quanAznar, AcebesiZaplanavan pretendre insultar la intel·ligència dels ciutadans. Llavors la marea 'només' es va carregar un Govern, demà ho pot enfonsar tot.
