La força de la passió i el paper

6
Es llegeix en minuts
Michele Catanzaro, Angela Biesot, Óscar Sánchez i Antonio Baquero, ahir a la redacció d’EL PERIÓDICO.

Michele Catanzaro, Angela Biesot, Óscar Sánchez i Antonio Baquero, ahir a la redacció d’EL PERIÓDICO. / FRANCESC CASALS

Els han donat un premi. Ens han donat un premi. S'han guanyat un premi. Ens hem guanyat un premi. El premi és d'ells, sí, vaja, però és de tots. Sempre es diu que els premis han de ser compartits. Però, en aquest cas, és pura realitat. Perquè va ser pura quotidianitat. Perquè és, per descomptat, mèrit d'ells tres ¡i quins tres!, cada un fill de la seva mare, de procedència, formació i professionalitat diverses, però ells podran explicar-los que sempre, sempre, es van sentir recolzats, ajudats i, sobretot, respaldados per aquesta redacció, pels seus caps més immediats i, per descomptat, per la direcció d'EL PERIÓDICO que sempre, sempre, va creure no en la història, no en la investigació, no en la persecució de la veritat, sinó enla innocència d'Óscar Sánchez, el rentacotxes que vivia en una presó de Nàpols.

El queÁngela Biesot va portar un dia a la redacció no va ser una notícia, ni tan sols una història, era una injustícia. El que intentava la perspicaç Ángela no era rebre un premi, ni tan sols obrir-se camí en la professió. ¡I ara! Ella demanava ajuda per salvar una vida i, sobretot, per tornar l'Óscar a la seva vida de sempre, massa normal, massa quotidiana, com perquè algú, amb dos dits de front i ganes de fer justícia, pogués pensar, sospitar, que aquell home era el dolent de la pel·lícula. Però el dolent molt dolent. I això, convèncer-nos, vaja, convèncer Antonio Baquero, el millor rastrejador de notícies que cap redacció pugui somiar, que Óscar era innocent va ser el que li va resultar més fàcil a Ángela. I no perquè fos Ángela. I no perquè fos Baquero. I no perquè fos Óscar. Que també, sí. Sinó simplement perquè ¿què busquen els rastrejadors? Ossos, històries.

I aquesta, la d'Óscar, era una història que o la mastegava Baquero o el nostre veí es convertia en carn de canó, de martiri, de vendetta, en aquella masmorra de Nàpols. Ángela va fer creure a Baquero. I Baquero va fer creure a EL PERIÓDICO. I entre tots vam fer creure aquest científic, investigador, guionista, narrador, anomenatMichele Catanzaro que, a sobre, és italià. O s'ho pensa. I això, ser italià i creure-s'ho, va ser vital per al desenvolupament de la investigació. Perquè tot va començar amb Michele reconeixent que a qualsevol lloc del món podia passar això, sí. Però, a la Itàlia actual, més que a qualsevol altre lloc.

Artificier del periodisme

La metxa ja estava encesa. I, creguin-me, és difícil trobar un millor artificier en això del periodisme que Baquero. I és aquí, ho sento, on entrem la resta de col·legues. La història era d'ells, la investigació era d'ells, les entregues les parien ells, però tots crèiem en el rescat d'Óscar. I, naturalment, no hi havia dia que no ens poséssim a les ordres d'aquest trio. Però ells són tan bons, tant, que preferien el nostre suport a les nostres hores. És més, vivien del nostre suport. I no volien més. Perquè estan fets de la pasta amb què es fabriquen els somnis.

Perquè us diré una cosa que, a aquestes altures de l'elogi, els anirà bé saber. I no és corporativisme, gremialisme, col·leguisme. No, no, és la pura realitat. Aquesta història, aquesta victòria, aquest rescat, aquesta justícia, aquest impressionant reportatge per entregues, és fruit de lapassió. I, deixeu-me, ho sento, que, en ple segle XXI, en plena era de lamentida cibernètica, de lafalsedat d'aquest Twitter que disfressa les notícies, o les mentides, del Facebook, dels sms i les xarxes socials, us digui una cosa més: aquesta és una història de passió i paper.

Ha estat la passió d'aquests tres immensos investigadors, ara premiats, i la publicació dels seus documents en paper, blanc sobre negre, el que ha salvat Óscar. Bé, això i que tot el que van publicar era veritat. Però tot això, llançat a l'aire, a la xarxa, no hauria tingut transcendència. Això és el quemai matarà el paper. Que resisteix, que suporta, que fa creïble, cert, veritat, allò que internet ha convertit enxafarderia, allò que la xarxa ha vulgaritzat. La gent, lespolicies ijustícies espanyoles i italianes, es van creure les històries, la documentació, la informació d'aquest equip perquè sortien impreses, perquè s'atrevien a publicar-ho. Només el que surt al paper està suportat, fonamentat, sobre un codi deontològic que t'impedeix mentir i t'obliga a comprovar-ho tot.

Lligat al cent per cent

A la redacció sabíem el que Ángela, Antonio i Michele patien. Perquè sabien coses, intuïen coses, els explicaven coses, espolsaven coses, però no les podien explicar perquè no les tenien comprovades, lligades, lligades al cent per cent. Fins que no les sabien del cert, no les escrivien. No les enviaven a la rotativa. Les haurien pogut llançar a l'aire ¡i tant que sí! i se les hauria cregut tothom ¡i tant! Però no haurien salvat Óscar, perquè no se les haurien cregut les policies ni les justícies d'aquests dos països. Hauria pogut triomfar abans, sí. Però no haurien guanyat, no.

Han guanyat i tenen premi, hem guanyant i tenim premi, perquè a la seva desmesurada passió (la passió, amics, no és mai desmesurada i menys la passió per la teva feina) hi van afegir moltes hores, totes, indagacions, preguntes, respostes i sagacitat. Han guanyat perquè ningú els va regalar res. Ningú els va portar un dossier a casa i molt menys a la redacció. Els que et faciliten els dossiers només volen guanyar ells. Els donen perquè els interessa salvar el seu cul i asseure el d'un altre al dur banc de fusta de la cel·la on estava Óscar. A cap d'aquests els interessava la vida d'Óscar. A Ángela, a Antonio, a Michele i a tots nosaltres, sí.

La foto

I tot això ho van fer sense que ho sabés Óscar. Mireu una altra vegada aquesta foto. Repasseu les seves cares. Observeu, a la dreta, la cara de Baquero, d'aquest astut rastrejador apassionat del Betis, que sembla no haver trencat un plat en la seva vida i és l'únic de nosaltres que té el mòbil de Déu. Observeu els ullets que hi ha darrere les ulleres de pasta de Catanzaro, aquest savi italià, que camina amb sabates de camussa, sense fer soroll, però de les carpetes del qual ha sorgit la dada, la conversa, la indagació, que va posar en ordre tot l'entramat, la peça que, sovint, faltava al trencaclosques. I mireu, mireu, el somriure de bombolla Freixenet de Biesot, aquests somriures que només estan a l'abast de les campiones de la 'sincro'. Va ser ella la que va palpar la indignació del seu poble i va traslladar la injustícia a una redacció famolenca d'històries.

Notícies relacionades

I si observeu encara millor la foto, us adonareu que Óscar hi surt conscient que aquest trio va parir la seva segona vida, són els padrins del seu segon bateig, de la seva reencarnació. Per això, si us hi fixeu bé, descobrireu que Óscar intenta acostar la seva cara més que ells a l'objectiu, com si temés no sortir a la foto, sense adonar-se, ingenu, que aquesta foto s'ha fet per ell i només per ell.

Ángela, Antonio i Michele fa dies que estan perseguint altres històries, amb les quals pot ser que no salvin a ningú. No volen més premis. Volen, simplement, mantenir viva, ardent, la seva passió i la nostra. I calent, fresc, viu, real, cert, comprovat, creïble el paper del nostre diari, a punt perquè vosaltres el llegiu sense importar-nos que el taqueu amb l'oli de l'entrepà de tonyina, la mantega del croissant o, fins i tot, que vesseu el tallat sobre les seves pàgines. Perquè, insisteixo, heu de saber que mullat, arrugat, tacat, brut, usat, vell, el paper és molt més creïble que la xarxa. Creieu-me.