Dolors Freixas: «A casa meva no hem pres mai ni un ibuprofèn»

Són les deu del matí i la Dolors es desplaça des de casa seva, a Ullà (Baix Empordà), fins als prats del Ripollès, on la neu encara no ha cremat l'herba. Als seus 63 anys, cull amb cura grapats d'herba fetgera que només ella sap on creix i amb què elaborarà un preparat per desinflamar el fetge. És una de les 300 herbes remeieres que té identificades i que ven a les fires i mercats (remeisdeladolors@hotmail.com).

-No s'han de collir mai herbes dels marges enquitranats de les carrete-

res -adverteix- perquè hi ha molts gasos tòxics dels cotxes. Jo em desplaço fins a les muntanyes del Montgrí, les Gavarres i Rocacorba; fins als cims del Ripollès, l'Alt Urgell i la Vall d'Aran. Entro en masos abandonats i als camps on pastura el bestiar, perquè sé que no hi ha entrat la química.

-¿Qui li ha ensenyat?

-Són molts anys d'observació i experimentació. Vaig néixer en un mas dalt del Puig d'Arques, al cor de les Gavarres. La meva àvia ho curava tot amb herbes: refredats, ferides, pa­tacades... Tenia cinc fills i quan ja no va voler tenir-ne més prenia ruda com a anticonceptiu. També patia de mal de cap i cada any esperava l'arribada de la Sofia, l'últimatrementinaire.

-Aquelles dones sàvies que baixaven des del Pirineu fins al mar per vendre els seus remeis naturals.

-Jo devia tenir 9 o 10 anys quan la vaig conèixer. Era una dona molt alta i de complexió forta, semblava molt valenta. Portava una capa negra molt gruixuda i a sota una cantimplora amb els seus preparats d'herbes. Va fer el seu últim viatge el 1984. Ara tindria més de 100 anys.

-¿Com va ser la seva infància en un lloc tan aïllat?

-Vivíem a unes quantes hores en ­carro del poble i fins als 12 anys no vaig conèixer ni metge ni escola. Teníem ovelles, vaques i porcs i jo ­corria tot el dia per la muntanya amb els animals. Ells em van ensenyar a conèixer les herbes que són bones.

-¿Com?

-Igual que van fer els egipcis, observant-los. Si enmig d'un prat on pasturen 500 o 1.000 vaques veus un clap amb molta herba que els animals no toquen, t'hi acostes i és allà: la cicuta.

-¡L'herba que va matar Sòcrates!

-I algun altre rei també. És una herba molt verinosa, mortal, que s'assembla molt al julivert. Els animals en llibertat són molt llestos i podem menjar-nos les mateixes plantes que ells. Un dia, a la muntanya del Taga, al Ripollès, vaig veure un ramat que devorava un prat i el deixava arranat. M'hi vaig acostar saltant la tanca electrificada, i a l'ajupir-me per collir l'herba vaig veure restes de pedra que havia caigut la nit anterior. Aquells animals havien dormit al ras i tenien tots faringitis. Un dia que em feia mal la gola vaig bullir aquella herba, me la vaig prendre tres vegades i l'endemà estava perfectament. Quan faig un preparat nou sempre el provo abans amb el meu cos.

-¿Es pot saber quina herba és?

-Jo en dic herba de les angines; no surt a cap llibre. Si fos jove em posaria a estudiar Química, però gairebé no vaig anar a l'escola, així que per ara em limito a apuntar-ho tot en una llibreta.

-¿Què li diuen els metges?

SEnDTinc clients que són metges. Un senyor que s'emportava regularment diverses bossetes de les meves herbes per al refredat va resultar que era el director d'un CAP. La medicina avança molt de pressa i gràcies que hi ha els metges. Jo mateixa tinc artrosi en un genoll i estic en llista d'espera per operar-me. Però podríem estalviar-nos molts fàrmacs. A casa meva no hem pres mai ni una aspirina, ni un gelocatil, ni un optalidón, ni l'ibuprofèn de què tant es parla.

Notícies relacionades

Urgeix aturar la corrupció

Acomiadi’s a temps

-¿I què fa si té mal de cap?

-És que no en tinc mai. Als 40 anys vaig tenir un atac d'artritis i durant 20 m'he tractat prenent mig litre d'aigua d'herbes antiinflamatòries que m'han desinflamat tot el cos. Ja pot canviar el temps o ja puc haver dormit poc, que no tinc mai gens de mal de cap. Als meus fills també els he curat sempre amb herbes. Als 18 anys no havien pres mai un anti­biòtic.