Al contraatac
La soledat del xulo
Oriol Junqueras i Artur Mas, al Parlament. /
L'altre dia em va escriure un amable lector de Cervelló que em va comparar amb Intereconomía i coses pitjors. Els lectors sempre són amables, perquè de vegades no llegeixen bé, però llegeixen. I de vegades tenen raó, i ens obliguen a afinar les paraules perquè ens expressem millor. A mi no em molesta la idea independentista. Diguem que em molesta molt més la bronca fal·laç i sistemàtica d'un Estat incompetent que la quimera d'un eventual Estat que continua menyspreant tot el que ignora.
En el panorama que se'ns presenta hi tenim claríssims exponents de la secessió, alguns com ERC disposats a aconseguir una Catalunya nova des de la perspectiva doctrinal. Que ERC advocava per la independència total ja se sabia. Que considerés un triomf patriòtic gravar les begudes ensucrades i no la brioixeria o els productes lactis ha estat una sorpresa. Però el cas de Convergència és curiós i demostra una vegada més un estrany i exagerat sentit de l'autoestima del partit fundat perJordi Pujol.Intentaré explicar-me: la verborrea de la política italiana va parlar al seu dia dels partitsmangiatutto, que integrarien a les seves files el màxim de còmplices, amics, coneguts i moviments de tot tipus. En anglès es defineix com l'all catch party, que s'ho empassa gairebé tot i ho digereix per arribar a amables i extenses majories.
No obstant, CDC, des dels seus inicis, no ha anat a seduir ningú i ha mantingut amb els grups adversaris un contumaç aïllament. Ha exercit sempre la soledat del xulo. El mateixPujolsènior mai va fer cap acostament al món intel·lectual de l'esquerra. Fins i tot va arribar a destituir el conseller democristiàJoan Rigoldesprés d'haver engiponat un anomenat pacte cultural en què figurava gent de les idees a les quals s'havia de donar menjar a part. CDC només ha anat a buscar nous adeptes en jardins aliens quan els ha temptat d'un en un, aprofitant la debilitat de socialistes i comunistes i la temptació d'un càrrec.
Els emissaris
Avui, el problema de Convergència Democràtica es repeteix. Fins ara era el partit dels empresaris, però a l'haver-se associat amb ERC i les seves testimonials polítiques fiscals, pot picar de morros contra ella mateixa. I, el que és pitjor, pot trobar-se amb algun banquer o algun gran empresari que digui als emissaris o recaptadors de la federació que regeix el Govern català: «Gràcies per la visita, però no us vataré més mentre aneu amb aquella gent». L'empresari és conservador i no li agraden les aventures.
Potser ens trobem davant una època en què altres partits, petits però realment potents, acabaran representant els empresaris i els donaran instruccions i confiança sobre el que han de fer per mantenir el mercat i el muntatge. De res serveixen les grans idees si no hi ha unanimitat en aquells votants que donen suport al partit majoritari. Compte amb l'orgull excessiu. Aquest és el problema de Convergència. Ha anat a buscar suports fora i pot trobar-se amb una via d'aigua al buc i uns socis que criden «¡campi qui pugui!» I que se'n van.
