Lisa Pram: «Dir que és una putada no és greu, tots ho pensem»

-Va passar a l'escola, un dia al matí, abans que els nens entressin a la classe. Jo vaig veure que la María estava amb la meva filla, se l'havia quedat mirant, així que m'hi vaig acostar i vaig començar a parlar amb ella i vaig esperar la típica pregunta, què té la teva nena, què li passa, aquesta mena de coses. Però el que em va dir va ser: «¿Tu ets la mare d'aquesta nena?» Li vaig dir que sí, i llavors em vaig adonar que estava meravellada, deia que l'Andrea tenia llum, que tenia un encant, i llavors vaig comprendre que veia el mateix que jo, veia el mateix que vèiem el Jaume i jo, i em va semblar extraordinari.

-Així es van conèixer.

-Així. Ens vam anar veient i ens vam fer amigues. Jo tenia aquest diari, el quadern negre… ¿Ha tingut temps de veure el documental?

-L'he vist. El quadern negre. On ho anotava tot.

-Exacte. Jo en aquell moment sabia que la María feia cine, i vaig pensar que a una dona com ella, que explicava històries, un material com aquest li podia servir. «Penso que hauries de fer-hi una ullada», li vaig dir.

L'Andrea pateix una estranya i minoritària malaltia deguda a la pèrdua d'una part del cromosoma 5, cosa que bàsicament es tradueix en un retard psicomotor i del llenguatge. Es coneix com a síndrome del miol del gat (del francèscri du chat) pel plor especial dels nens afectats, semblant a un miol; o síndrome de Lejeune. La seva història i la dels seus pares és la columna vertebral del documental que la directora de cine María Ripoll acaba d'estrenar. Es diu com el malaventurat cromosoma.Cromosoma 5.

-Devien tenir una relació molt estreta perquè vostè li ensenyés això. Una cosa tan íntima.

-L'hi vaig donar sobretot per la seva reacció inicial amb l'Andrea. Perquè ho havia entès. Vaig pensar que allò li podia servir per crear un personatge, i de fet aquell mateix dia a les tres de la matinada em va escriure un missatge. Deia que allò era potent. Que s'havia de fer alguna cosa. Així que vam començar a treballar.

-¿De seguida?

-De seguida. Va començar com a ficció, de fet, però la María sempre deia: «No, no, la realitat és molt poderosa, molt poderosa». Molt aviat vam tenir clar que cap actriu podia fer d'Andrea, i al final vam veure que era un documental. Però jo crec que la María ho sabia des del principi.

-Això significava fer pública la seva història. ¿No li va fer vergonya?

-És clar que sí. Per a mi va ser molt difícil. Però amb la María hi havia molta confiança, una confiança que s'havia gestat amb el temps, i això em va donar molta seguretat.

-¿I el fet d'exposar la seva filla? ¿Posar-la davant d'una càmera?

-¿L'Andrea? L'Andrea s'ha criat entre càmeres. Jo sóc fotògrafa, i l'Andrea ha vist suports d'àudio i aquesta mena de materials des de molt petita. Per a ella va ser bastant natural.

-Explica la història des del principi. ¿Va ser dolorós reviure-la?

-Molt.

-I deixa anar frases dures. «Has perdut el fill sa que esperaves. Hi és, però no és el fill que esperaves».

-Jo crec que explicar les coses com són, i com van ser, no és greu. Que és una putada tots ho pensem, no crec que cap dona embarassada estigui pensant: «Ai, que macos que són els nens amb un retard, jo vull un nen amb un retard». No. La diferència és com ho expresses. A més, crec que era necessària aquesta sinceritat per parlar de la màgia posterior, tot allò tan meravellós que es produeix després amb l'Andrea.

SEnD¿L'Andrea ja ha vist el documental?

-El va anar a veure al cine. Va ser genial. Es va aixecar, es va posar al passadís… Quan veia que a la pantalla reia, reia, quan plorava, es posava trista.

-Vostè firma el guió, apareix en els crèdits colze a colze amb la María… ¿Havia fet res semblant abans?

-Home, la veritat és que em sento pròxima al món de l'escriptura, he treballat amb molts periodistes, i a més tradueixo llibres del danès.

-¿Del danès?

-Sóc danesa.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

-Ah. ¿Li va agradar el documental?

-Sí. En vaig quedar molt satisfeta.