Les vagues generals han d'estar prohibides

A l'Espanya predemocràtica, en aquells mesos que transcorren des de l'aprovació per referèndum de la llei per a la reforma política el 15 de desembre de 1976 i l'aprovació de la Constitució el 6 de desembre de 1978, els governs d'Adolfo Suárez van haver de dictar un enorme nombre de resolucions, disposicions i decrets per, com havia dit el mateix Suárez el 9 de juny de 1976 a les Corts, "elevar a la categoria política de normal, el que a nivell de carrer és plenament normal".

Entre la ingent producció normativa d'aquells mesos destaca, per exemple el reial decret llei sobre normes electorals de 18 de març de 1977, que, amb algunes modificacions, segueix marcant les línies per les quals es regeixen les nostres eleccions encara avui.

Uns dies abans, el 4 de març de 1977, es promulgava un altre reial decret llei sobre relacions laborals que, amb aquest títol una mica eufemístic, el que feia era regular el dret de vaga, que havia estat prohibit durant el franquisme (s'hauria de dir que el maig del 1975, encara ambFranco viu, es va publicar un decret llei que ja reconeixia el dret a la vaga, tot i que amb moltes limitacions). Només tres mesos després, el juny del 1977, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques aEspanya, que ens van portar a la nostraConstitució del 1978.

Què diu la Constitució

En el text constitucional es diu expressament (article 28.2): "Es reconeix el dret a la vaga dels treballadors per a la defensa dels seus interessos.La llei que reguli l'exercici d'aquest dretestablirà les garanties necessàries per assegurar el manteniment dels serveis essencials de la comunitat" (el subratllat és meu).

Com es pot veure, la Constitució ja preveia que una llei regularia l'exercici de vaga. Doncs bé, la Constitució complirà els seus primers 34 anys i encara cap Govern ha complert el mandat constitucional i ha legislat sobre aquest dret. Així resulta que les vagues se segueixen regint per un reial decret llei preconstitucional, que, a més, té 35 anys llargs de vigència i que ha demostrat complidament que no dóna adequada resposta als canvis que s'han produït a Espanya en aquests anys experimentat les relacions laborals.

Doncs bé, l'article 11 d'aquest reial decret llei de 1977 diu:

“Article 11.

La vaga és il·legal:

a.Quan s'iniciï o sostingui per motius polítics (també aquí el subratllat és meu) o amb qualsevol altra finalitat aliena a l'interès professional dels treballadors afectats.

b. Quan sigui de solidaritat o suport, llevat que afecti directament l'interès professional dels treballadors afectats.

c. Quan tingui per objecte alterar, dintre del seu període de vigència, allò pactat en un conveni col·lectiu o allò establert per laude.

d. Quan es produeixi contravenint allò disposat en el present decret llei, o allò expressament pactat en conveni col·lectiu per a la solució de conflictes" .

Crec que, per a la immensa majoria dels ciutadans i, per descomptat, per als convocants, la vaga general del pròxim dia 14 està immersa en el paràgraf a) d'aquest article, perquè tots ells saben quela finalitat d'aquesta vaga, com passarà amb totes les vagues generals que es convoquin aquí o a Lima,és política.I és política perquè el que es pretén amb la vaga general és que el Govern, legitimat per dirigir la política econòmica de la nació, canviï aquesta política en la línia que li marquen els convocants. Uns convocants que poden fer públiques les seves aspiracions i les seves pretensions però que, en cap cas, estan legitimats per dictar la política econòmica de la nació.

És a dir, els convocants de la vaga general del dia 14 estan fentun ús il·lícit del dret de vaga perquè és indissimulable el seu caràcter polític, és a dir, la seva pretensió dedoblegar el braç a un Govern democràtic i legítim.

Els orígens

I aquí seria bo reflexionar sobre els orígens d'aquest importantíssim dret. La vaga va néixer com a últim recurs per dirimir les possibles querelles laborals que sorgeixin en el si de les empreses. Arribat el cas que les seves reivindicacions concretes no són satisfetes per la direcció d'una empresa, els treballadors decideixen parar de treballar un cert període de temps per forçar la direcció a canviar de postura.

Els treballadors saben que perden uns salaris, és clar, però calibren que, si l'empresa cedeix a les seves reclamacions, els beneficis futurs seran més grans que les pèrdues dels salaris que, durant la vaga, els retinguin.

Els empresaris, per la seva part, han de calibrar si les pèrdues en la producció que tindran per la vaga els compensen de no acceptar les reclamacions dels treballadors. És un estira-i-arronsa, que, amb molta freqüència, acaba en un acord. És a dir, les vagues són instruments de pressió dels treballadors davant els seus empresaris. Per a això van néixer.

Ara bé, ¿contra quins empresaris es convoca aquesta anomenada vaga general? Contra cap, encara que tots puguin patir els seus efectes, sense tenir ni la possibilitat de cedir a les reivindicacions dels treballadors per evitar les pèrdues en la producció que tindran. La vaga general es convoca exclusivament contra el Govern, que ha de respondre davant la nació representada al Parlament, però no davant els sindicats ni davant la patronal. I cal recordar que el Govern té uns compromisos amb els ciutadans, en forma de programa electoral, que ha de complir. I a l'hora actual el seu primer compromís és embridar el caos econòmic heretat. Per molts esforços que ens costi a tots.

De manera que, si el Govern cedís davant la pressió dels sindicats, estaria incomplint el seu principal compromís amb la nació i estaria obeint al dictat d'uns senyors, tant respectables com es vulgui peròsense legitimitat per parlar en nom del conjunt dels espanyols, que sí que van parlar a les urnes amb una claredat meridiana fa just un any.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

El caràcter polític de les vagues generals crec que està fora de tot dubte. I, amb la legislació avui vigent, haurien d'estar prohibides.

http://esperanza.ppmadrid.es/