Quico Palomar: «Sóc una combinació de David Bowie i Xesco Boix»

Som al mig del carrer i plou. «¿Què vol que toqui?», diu traient una flauta d'èmbol en forma de lloro que sembla que l'hagi tret d'un basar xinès. No l'hi poso fàcil: «¿ConeixMemory,del musicalCats?» De seguida sonen els primers acords:Amanece / mira el rocío sobre el girasol / y la rosa que se marchita... M'ha fet somriure i li compro per dos euros (és una fotocòpia) un magnífic dibuix de la Rambla en versió psicodèlica. En un gest que commou per la seva austeritat, Quico enrotlla el foli i el subjecta amb molt de compte amb un sobret de sucre buit esquinçat pels extrems.

-¿Què hi fa, buscant-se la vida al carrer?

-Vaig néixer a Moià i quan vaig arribar a Barcelona, als 70, feia enquestes, però estava fart d'emprenyar les senyores parlant de compreses. Com que se'm donava bé dibuixar, vaig fer imprimir 500 còpies d'un dibuix i els venia a cinc duros. Vaig vendre a Manolo Vázquez Montalbán, a Adrià Puntí, a Maruja Torres... Volia donar a entendre que l'art no té per què ser un luxe, sinó una cosa assequible; que qualsevol té el potencial de ser genial; volia desmitificar l'art.

-No ho ha aconseguit.

-L'única cosa que he desmitificat ha estat la meva butxaca.

-La línia entre l'èxit i el fracàs, l'anonimat i el reconeixement, és molt fina. Vostè és el fundador més desconegut de La Fura dels Baus.

-El nom de La Fura se'm va acudir a mi i com que la resta del grup proposava Els Baus es va quedar La Fura dels Baus. Ells volien seguir una mica els passos dels Comediants, però jo anava més de cantautor somiatruites.

-No ha canviat gaire.

-Sóc romàntic, medievalista, antisistema, anticonsum i antiindustrial. Reivindicar el soroll, el món urbà i les màquines no m'interessava; o sigui que no em puc queixar si no he passat a la història.

-Si pogués tornar enrere...

-¿I seguir amb La Fura fent veure que allò de trencar cotxes m'agradava? Si una persona té unes idees i per triomfar ha de baixar del burro i fer una cosa que no li agrada també ha de ser trist.

-¿No el deprimeix, el carrer?

-¿I treballar en una fàbrica no deprimeix? Quan saps que no seràs mai ningú, que és una feina que podria fer qualsevol altre... No he deixat de ser idealista perquè el contrari no em convenç: «¡La pela, la pela! ¡Meu, meu!» [imita el Gollum d'El senyor dels anells dient «el meu tresooor»]. Estic satisfet amb la meva vida perquè almenys he pogut ser jo.

-¿Com és vostè?

-Sóc una combinació de David Bowie i Xesco Boix. He actuat amb la meva mandolina a El Molino, al Palau d'Esports amb La Tribu de Santi Arisa, a la tele, al metro, en casaments, en festivals de rock, en focs de camp... Volia ser un aventurer, un llibertador, un heroi, un personatge.

-És un personatge: l'últim hippy.

-Sóchippy,cristià, idealista, anarco,cantamanyanes,predicador... És dur quan t'adones que segueixes vivint com en la dècada dels 70, quan ens imaginàvem que entre tots arreglaríem el món, i en canvi veus tantes coses al teu voltant que ofenen la sensibilitat d'una persona amb sentiments.

-¿Què li dol més?

-¡Que estic a punt de fer 62 anys i encara no m'han descobert! [somriu]. Tinc la casa plena de dibuixos i toco en bars i festes, però quan no m'arriba per viure penso que el que sobra en aquesta societat sóc jo. Per mi l'artista és com un pastor que porta la gent al seu terreny. El meu pare era pastor d'ovelles i jo em considero pastor de persones. La meva missió és fer riure la gent, emocionar-la, allunyar-la d'aquesta ciutat decrèpita i transportar-la a un món de fantasia. Però ells em veuen d'una altra manera: només veuen un tio gras i calb que demana diners per emborratxar-se.

-Pari, o ens deprimirà a tots.

-Sóc realista.

Notícies relacionades

Error del sistema

‘Madrilenyisme’ a Barcelona

-¿Que no era humorista?

-Deu ser que estic perdent facultats... O és que és molt d'hora i començo a pensar en elsilluminatique ens governen i més que riure em vénen ganes de matar.