'El Alcázar' 2.0
Tres diaris de Madrid competeixen aquests dies per donar la resposta més contundent al que anomenen el desafiament català. És el dret i el deure dels mitjans en democràcia promoure i estimular el debat entre les diferents sensibilitats ideològiques i, en última instància, polítiques. Són diaris als quals se'ls pressuposa una certa proximitat a l'espai social que ocupa el president Rajoy encara que en la carpeta catalana no fan cas del mantra actual a la Moncloa que és silenciar les propostes de Mas per "no fer-li la campanya" i, com a molt, contestar-li amb la Constitució per bandera. Els diaris intenten connectar amb el públic i en aquesta missió no sempre coincideixen amb les forces polítiques que transiten pel mateix espai social. Fins aquí tot és molt normal.
El que em sembla atípic és el llenguatge i l'estètica que ha agafat l'assumpte en els últims dies, més propis del diari El Alcázar, aquell òrgan dels excombatents de Franco que va sobreviure fins al 23-F, que no de la premsa que va portar Aznar i Rajoy a les seves dues majories absolutes amb un missatge de modernització d'Espanya. Cadascun defensa la ideologia que vol i com vol, però hi ha coses que fereixen la sensibilitat de l'espectador: aquelles portades amb l'homenatge a les víctimes del desastre colonial d'Annual vinculades a les paraules del president Mas o expressions casernàries del tipus "Rajoy marca el pas de les autonomies" sobre una foto de les sabates d'un membre del Govern de com a mínim 200 euros (¿Se les pot pagar amb el modest sou que té?) són pròpies d'un altre temps, d'un altre país i d'un altre continent. El més curiós és que també al costat de la reivindicació catalana hi ha estètiques anacròniques --com l'acte final de la manifestació de la Diada o la rebuda a Mas a la plaça Sant Jaume--, però no són l'epicentre d'això que anomenen "el desafiament".
La centralitat espanyola hauria d'atendre amb més deteniment el nou discurs de Mas, que no té res a veure amb el passat que rememoren a les seves portades. Si ho fessin, el debat seria certament més enriquidor. El que diu el president no són simples jocs de paraules, sinó que comporta part de la solució que acabarà proposant en campanya, em temo. El que acabarà posant sobre la taula Mas és una cosa molt més complexa que sortir al balcó i proclamar la República Catalana. No se'l combat amb la Guàrdia Civil de Llanos de Luna, i menys en el context europeu. Els partits catalans han començat a entendre-ho i ho rebaten amb una complexitat similar, com demostren els últims moviments del PSC, els que ja ha fet ICV i els que farà ERC. Si la resposta són els tancs o el cop de porta de Lara, Mas seguirà avançant al capdavant d'una manifestació cada vegada més nombrosa. La classe mitjana a Catalunya ha trobat una pancarta i Europa posarà clavells als fusells dels que pretenguin passar-la per les armes. L'assumpte és més complex i només a La Moncloa sembla que ho han advertit.
