L'iconoclasta de la dissidència xinesa

Ai Weiwei entronca amb Oscar Wilde o Sòcrates: l'enginy contra la burocràcia, l'art contra les normes, l'home contra el sistema. I la certesa de la impossible victòria. L'artista i dissident perdia aquesta setmana una altra batalla quan la justícia desestimava el seu recurs contra la multa de 15 milions de iuans (1,7 milions d'euros) per frau fiscal. El tribunal es va limitar a corroborar el que havia decidit l'Oficina d'Impostos sense que Ai pogués ni tan sols comparèixer. Encara que és fàcil veure la motivació política, l'acusació no és demencial perquè el frau fiscal és rampant a la Xina. Sí que ho és la investigació per difusió de pornografia a causa d'una fotografia artística on apareix nu acompanyat per quatre dones.

El barbut iconoclasta lliura la més crua de les batalles amb Pequín que es recorda. Ai ja va advertir mesos enrere que la convertiria en una performance social i hi està posat. En els últims dies ha distribuït fotografies disfressat d'obrer en una fàbrica i de guàrdia de seguretat, "treballant per pagar la multa". Mai va escassejar d'enginy. És cèlebre la seva fotografia tapat a penes amb una alpaca, que pronunciada en mandarí s'assembla a «folla't el Comitè Central del Partit». O el seu vídeo ballant i entonant en un aparcament pequinès la cançó infantil Cao ni ma, literalment Herba, fang i cavall i fonèticament pròxima a «folla't la teva mare», expressió adoptada per la dissidència.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

Ai és tenaç, irreverent, juganer i un expert dominador de les noves tecnologies, que ha convertit en l'escenari de la seva lluita. Es va riure de l'ofegador control policial col·locant càmeres a casa seva que el filmaven les 24 hores del dia, fins i tot quan dormia, que podien seguir-se per internet. Compta amb gairebé 200.000 seguidors a Twitter malgrat estar prohibit a la Xina.

LA BATALLA MÉS CRUA. Ai coneix prou bé els nous temps informatius per encapsular el seu missatge i servir-lo al gust del paladar occidental. El que li falta de profunditat i, sovint, de justícia, li sobra de contundència. En cada embat despulla la pesadesa del contrincant: no hi ha millor publicista que Ai ni govern amb pitjor assessor d'imatge que el xinès. També és prou llest per saber que la ridiculització de Pequín és una victòria pírrica. Tots recorden com van acabar Oscar Wilde i Plató. Per sort, aquesta Xina no és, malgrat el que es pugui percebre després de la lectura de la premsa occidental, ni l'Anglaterra victoriana ni l'Atenes clàs­sica.