Gent corrent
Anna Pou: «Si no sóc un ventre reproductor, ¿què sóc?»
Una dona maternal sense fills. Al cap d'anys d''in vitro', va aprendre que el sentit de la vida no és sols parir nens.
«Si no sóc un ventre reproductor, ¿què sóc?»_MEDIA_3 /
Per cada èxit en els tractaments de reproducció assistida, hi ha molts més fracassos, però poques dones en parlen públicament. Professora d'Art a l'Instituto Cervantes de Munic, aquesta dona extravertida i apassionada explica la seva experiència amb l'objectiu que el seufracàssigui útil per a altres dones.
-«Em dic Anna Pou i sóc una dona estèril». Així començava la carta que va publicar a EL PERIÓDICO.
-Feia temps que volia escriure, però no és fàcil, t'estàs obrint en canal davant de la gent. Algú ho havia de dir: les dones tenim dret a ser estèrils sense sentir vergonya ni culpa, sense amagar-nos-en.
-¿Per què fa tanta vergonya?
-Ho va escriure Federico García Lorca aYerma: la dona estèril perd el seu paper a la societat (és a dir, la reproducció), i es converteix en un ésser inútil, una màcula i un tabú. És el resultat d'un model biomèdic i d'una societat masclista.
-A l'antiguitat, la dona que no podia tenir fills era menyspreada.
-Això no és l'antiguitat. Si el model familiar ha canviat tant, no entenc per què la dona encara ha de ser un ventre reproductor. I si no som ventres reproductors, ¿què som? Aquí va venir la meva gran crisi. Volia tenir fills, m'agraden molt els nens i faig tallers d'art a nens, però no podia. «Si no sóc mare, ¿què sóc?», em preguntava.
-Moltes dones no volen fills.
-I se les acusa de ser egoistes, però la gent és egoista independentment de si té fills o no. Segons els estudis antropològics, no se sap on col·locar aquestes dones que escullen no tenir fills, no tenen lloc, no tenen un nom ni un atribut cultural. Hi ha un buit.
-Estèril és la terra que no produeix.
-Tinc una amiga artista sense fills que diu que ella no és una dona reproductiva, sinó productiva. No produeix nens, però produeix art.
-¿Per què volia tenir fills?
-Per transmetre'ls amor, per ensenyar-los les coses de la vida, per educar, per crear, perquè tenir fills és un acte de creació.
-¿Quan va recórrer a la reproducció assistida?
-El martiri xinès va començar als 34.
-¿Li importa explicar el procés?
-No, és important que se sàpiga. En el meu cas, després de diverses proves i operacions, vaig començar lain vitro, que consisteix a punxar-te hormones cada dia fins que et quedes com una gallina ponitana. En lloc d'un òvul en produeixes 2, 4, 8, 10, 15 o 25.
-Amb les consegüents alteracions físiques i psicològiques.
-Llavors t'operen, amb anestèsia total, per treure't els òvuls aptes i col·locar-los en una proveta amb el semen del teu marit, si en tens. (Per cert, algú hauria de parlar del patiment dels homes). Si els embrions viuen, te'ls fiquen i hi ha 15 dies d'espera a veure què passa. És una muntanya russa emocional.
-¿Quants cops va passar per això?
-Tres. Vaig estar en tractament fins als 39 anys a Espanya i Alemanya, i cap dels múltiples metges que vaig tenir m'ha explicat per què no em puc quedar embarassada.
-La ciència mèdica pot ser molt freda amb la salut de les dones.
-A Alemanya et donen un número perquè l'introdueixis en una web i l'ordinador et diu si estàs embarassada o no. Quan vaig iniciar el procés em sentia una pacient, després una clienta i al final, una vedella. Que quedi clar que és una sort que existeixin aquestes clíniques, però quan estàs tan preocupada i pagues entre 4.000 i 5.000 euros per cicle, els tràmits haurien de ser més humans.
-Si no et quedes embarassada, no es viu com un fracàs de la ciència, sinó com un fracàs personal.
-No totes les dones són com jo; n'hi deu haver de més fortes, que passen per això com si res. Però moltes pateixen un munt i això no s'explica.
-¿Com va gestionar el seu fracàs?
-Vaig tenir una crisi d'identitat, no sabia quin era el meu lloc. Va ser una reflexió molt llarga, un procés de descobrir-me i de saber què vull, fins que vaig arribar a la conclusió que jo era l'Anna de sempre, un ésser íntegre i no un ventre reproductor.
Notícies relacionades-¿Va valer la pena tot el procés?
-Suposo, perquè hauria pogut quedar embarassada, però tot té un límit. Moltes dones entren en una espiral de vuit i deuin vitros. La qüestió és tenir un nen com sigui i jo ho respecto, però... ¿seran més felices realment quan el tinguin? Potser jo ho he superat perquè m'agraden molt els nens però no crec que seré infeliç sense nens.
