Clemente Benito, artista: "¿I per a què vull retallar homes?"

Fa 15 anys que Clemente es va aficionar alcollagei passa hores,txac-txac, fent talls molt particulars en imatges de revistes que troba per casa (el seu fill guarda els llibres en caixes precintades per evitar que el pare converteixi la biblioteca en encenalls de paper). En aquest bigarrat món de cares i cossos femenins que s'exposa aquests dies a la Galeria Alegría de Barcelona habita aquest seductor de 94 anys, que respon a les preguntes vagament, més que per desmemòria, per no allunyar-se gaire del seu agradable univers de paper.

-Així que aquesta és la seva taula de treball. Aquí retalla i enganxa.

-Aquí m'hi passo el dia, des del matí fins a la tarda.

-Té tot tipus de revistes: eròtiques, culturals, econòmiques...

-Jo ho llegeixo tot i ho miro tot. Em passa com amb les dones, que m'agraden totes.

-Però ¿què té amb les dones?

-Home, doncs que me les aprecio molt, les estimo, les cuido i les mimo molt, fins que pugui, quan ja no pugui doncs mira…

-Vostè va estar casat. ¿Com es deia la seva dona?

-Josefina. Vam passar tota la vida junts.

-Devia ser una santa.

-¿Santa? ¿Tan dolent sóc?

-Home, dolent no. Però quan ella vivia vostè ja retallava fotos de dones. ¿No li feia res, a ella?

-¡I ara!

-Santa paciència, devia tenir.

-Bé, de paciència procuràvem tenir-ne l'un amb l'altre.

Així va ser com Clemente i Josefina van aconseguir conviure durant 60 anys, fins que l'Alzheimer se la va emportar a ella. Vivien a Fontellas, un poble de Navarra on ell administrava una enorme finca agrícola. Era un home recte i exigent fins que, als 50 anys, un accident de moto el va deixar en coma. Al despertar-se, s'havia convertit en el personatge de bon humor que segueix sent avui. Es va mudar a Tenerife amb la seva dona i, durant 40 anys, tots dos es van dedicar a anar a la platja i observar les turistes. Des de fa dos anys, Clemente viu amb el seu fill a Barcelona.

-¿El que més retalla són dones?

-¿I per a què cony vull retallar homes si ja en tinc prou amb el que sóc? Miri aquesta dona: està malament del cap.

-¿Per què ho diu?

-¿No veu que s'aguanta el cap amb les mans?

-Jo només veig tetes, senyor Benito. Això és una foto eròtica. ¿Què li agraden més, les cares o els cossos?

-El melic. (Riu)

-Als seus collages hi ha cares, però no hi veig cossos despullats del tot.

-És que no m'agrada.

-¿Per què?

-Perquè hi ha moltes coses lletges en un cos nu.

-I a vostè només li agraden les boniques. És un esteta.

-Les boniques, sí. Tu ets molt maca.

-¿Però vostè encara va piropejant les dones?

-Si s'ho mereixen, sí.

-Que els temps han canviat, senyor Benito.

-Però jo no.

-Vostè va néixer l'any que va acabar la primera guerra mundial.

-El 18, em sembla que vaig néixer.

-Exacte. I el 1918 va acabar la primera guerra mundial.

-Doncs llavors és que sí.

-I a la guerra civil vostè va formar part de la quinta del biberó. ¿Se'n recorda?

-No sé si vaig anar a la guerra, jo.

-Sí que hi va anar. Tenia 18 anys.

-La guerra és desagradable, i a mi no m'agrada parlar de coses desagradables.

-Però en la vida hi ha de tot.

-Per això s'han de buscar les coses boniques; les desagradables per a què les vols. La vida és bonica o no depenent de com la visquis, i jo procuro viure-la de forma agradable.

-Per això fa els collages, ¿no? Aques­tes imatges li alegren la vida. Algú va dir que són «dibuixos amb tisores».

-Jo faig coses simples. Això delcollage, ¿què és?

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

-Doncs el que vostè fa. Retallar i enganxar d'una forma molt particular.

-Res... Jo sóc molt actiu i he de fer de tot, però el que jo faig són coses molt senzilles.