Gent corrent
Mónica Pelúa: «Que m'entregués la seva vida em va arribar endins»
Amor sense límits. Va anar a cuidar un tetraplègic, es van enamorar i junts han format una família.
«Que mentregués la seva vida em va arribar endins»_MEDIA_1 /
El 2001, Mónica Pelúa (Minas, Uruguai, 1965), educadora social, va venir a Barcelona a construir el seu futur. Mentre feia substitucions en un geriàtric, es va assabentar que Pedro, tetraplègic a causa d'una esclerosi múltiple, buscava una persona que l'ajudés en el dia a dia. I ella va acceptar. Així va començar una història d'amor poc corrent.
-No la va espantar tanta feina.
-No. El Pedro no té moviment del coll en avall, però el vaig visitar, ens vam posar d'acord i vaig començar a treballar per a ell. A l'anar coneixent-lo, vaig descobrir una persona amb unes tremendes ànsies de superació i amb moltes ganes de viure.
-La va enganxar el seu caràcter.
-Sí. En ell vaig trobar coses que no trobes en una altra persona de la seva edat amb la salut intacta. Si li dónes la mà, va a la fi del món. La seva sensibilitat és extraordinària i té un enorme nivell de maduresa i d'oblit de la superficialitat. Em vaig adonar que no podia planificar res sense comptar amb ell...
-El més usual és fixar-se en una persona autònoma i saludable.
-A mi em va arribar molt endins el fet que m'obrís completament les seves mans i m'entregués la seva vida. La seva vulnerabilitat és tan gran, que si volgués ferir-lo, el feriria...
-¿Va arribar aviat l'amor?
-Al cap d'uns mesos, el Pedro em va dir que estava enamorat de mi i jo no m'ho vaig creure. Vaig pensar que confonia necessitat amb amor.
-Vostè no sentia el mateix.
-Mai havia pensat a enamorar-me d'una persona que no tenia salut. Però, en un moment donat, vaig reflexionar sobre com era possible que jo pensés en els dos per a tot. No concebia anar a veure la meva família a l'Uruguai sense el Pedro, ni sortir un dissabte a la nit sense ell. Em vaig plantejar com seria la meva vida amb ell, si estava disposada...
-¿I ho estava?
-Sí. Sabia el que hi havia i ho vaig acceptar lliurement. El Pedro va insistir a casar-se i jo ho vaig acceptar.
-¿Ningú li va dir: «¡On et fiques!»?
-Algú m'ho van dir quan em vaig plantejar tenir un fill. «¿Què faràs amb un tetraplègic i un bebè?», deien. Però jo repetia: «Ho puc fer, m'hi veig capaç».
-¿Tots dos desitjaven un fill?
-El Pedro tenia dos fills, el Rubén i la Miriam, del seu primer matrimoni. «¿Per què tenir un altre fill si no el podré abraçar?», repetia. Però érem una parella especial, com una sola persona. Si alguna cosa li arribava a passar a algun dels dos, ¿què en seria de l'altre? Quan vaig fer 40 anys ho vaig tornar a plantejar i el Pedro es va mostrar més receptiu.
-¿La concepció era possible?
-La del Pedro no és una tetraplegia per un accident, així que conserva la sensibilitat a tot el cos. És capaç de tenir una relació sexual completa. Però aquest no era el problema.
-¿Quin era el problema?
-Quan li van diagnosticar la malaltia, va decidir fer-se la vasectomia. L'operació de reconstrucció no va tenir èxit, així que vam recórrer a una clínica de reproducció assistida. Li van fer una biòpsia testicular i hi havia espermatozoides. Teníem els diners per intentar-ho un sol cop. ¡I em vaig quedar embarassada al primer intent! A finals del 2007 va néixer la Lucía. Va ser molt emocionant.
-Però aquí no s'acaba la família.
-No volia que la nena creixés envoltada d'adults. Necessitava saber que, si un dia faltàvem, tindria en qui recolzar-se -jo em vaig quedar òrfena als 18-. El Pedro em va dir que estava boja completament.
-Era complicar-se més la vida.
-Van implantar dos embrions i van prosperar els dos. El meu embaràs era d'alt risc i havia de fer repòs absolut, cosa impossible amb el Pedro i la nena, de 18 mesos. Però el Santiago i l'Elena van néixer sans.
-¡Els quatre la necessiten per rentar-se, vestir-se, menjar, passejar!
-Des del juliol, el Pedro rep 40 hores setmanals d'atenció gràcies al servei municipal d'assistència personal, i això m'ha alleujat. Fins llavors, intentava atendre qui plorava primer... Però fins i tot en els pitjors moments, en els de més cansament i angoixa, sento que he fet el que havia de fer. Aquesta bogeria de dormir quatre hores i córrer d'una banda a l'altra passarà.
Notícies relacionades-Una santa, deuen dir molts.
-Tot és qüestió de compromís. Jo he assumit el de compartir la vida amb una persona perquè l'estimo i l'accepto amb totes les seves limitacions. És una vida que val la pena viure.
