Si veus alguna cosa...

Els trens i el metro de Nova York són vigilats per comandos amb els uniformes color sorra creats per a l'ocupació de l'Iraq. Mentrestant, els altaveus conviden a informar de qualsevol anomalia. Una motxilla oblidada en un racó pot contenir una bomba:«If you see something, say something».

Aquest lema de seguretat també pot ser el de l'escriptor. Tota història té una pulsió paranoica: narrem perquè creiem advertiralguna cosa més. En un conte o una crònica, la mirada únicament s'atura en una motxilla si a dintre hi ha alguna cosa inquietant.

Nova York viu pendent de signes que poden alterar la realitat. Al nouvingut li costa acostumar-se a un clima d'atenció augmentada que la població local porta millor, potser acostumada a no trobar res més espontani que les regles. Conèixer les possibles transgressions és esport nord-americà. Al metro, un cartell ofereix:Si vol saber més d'infraccions marqui el número… Però no n'hi ha prou d'estar al cas d'un delicte; s'ha de saber quin és el càstig. Un amic argentí, que va ser taxista durant tres anys a Buenos Aires, es va presentar a un examen de conduir a Nova York. Va suspendre en el primer intent perquè desconeixia les quantitats de les multes. S'havia preparat per evitar errors, no per castigar-los. Va entendre que conèixer el preu de la infracció fa que la normativitat es torni subcutània.

AEl final de la violència,Wim Wendersplanteja una utopia de la protecció basada en el vídeo. Si sabem que els nostres actes són registrats, inhibim la conducta. El metro de Nova York aposta per la mateixa lògica i informa del nombre de càmeres que segueixen els viatgers. La dada s'aporta com un benefici («aquesta estadística reforça la teva seguretat»); de manera implícita, també comunica a l'usuari que està sent vigilat. La consignaSi veus alguna cosa, digues alguna cosatransforma la protecció en un assumpte de responsabilitat col·lectiva. No sembla induir a la delació de persones perquè posa l'accent enalguna cosarara (una maleta perduda) no enalgúrar.

En forma paral·lela, les xarxes socials transmeten comentaris sobre les horribles coses que uns ciber-

nautes sospiten d'altres. El tema de la difamació a la xarxa s'ha tornat tan urgent que el 20 de setembre va ocupar un lloc insòlit: la portada delNew York Times.

Les àrees rurals han mostrat especial interès per connectar-se a la xarxa. Condemnades a l'aïllament, van trobar als fòrums digitals una nova sociabilitat. Hyden, Kentucky, té 365 habitants. La mateixa tarda, 107 persones del poble van coincidir en un xat.

Poble petit, infern gran, diu la dita. No és estrany que els rumors prosperin en llocs on els successos són infreqüents i on tothom es coneix.Los adioses, deJuan Carlos Onetti, mostra en forma mestra el paper corrosiu de la maledicència en una petita comunitat. El que s'atribueix als altres acaba definint-los.

Una de les activitats més comunes a internet és la de calumniar el proïsme en forma anònima. A les macròpolis els ultratges es difuminen com les escombraries: no acaben mai de ser netejats, però es van descomponent. Als pobles, el rumor determina la vida real.

La xarxa ha portat un nou desafiament urbà: la sensació d'amuntegament actualment depèn menys de la falta d'espai que de l'excés de comentaris. Les nocions de densitat i saturació no deriven de l'extensió del territori sinó de la informació que hi circula.

D'acord amb el reportatge delNew York Times, internet va destruir el tranquil poble de Mountain Grove, Montana, de 5.000 habitants. Hi ha divorcis, llocs de treball perduts, desitjos d'abandonar un poble on el 80% dels habitants entren al mateix abocador de xafarderies d'internet.

Notícies relacionades

De vegades, Carme Balcells...

Turista, no lloguis aquí o et multaran

Nombrosos atacs han arribat per mitjà de Topix, xarxa social encara més vulnerable que Facebook.Sulzbergerva entrevistarChris Tolles,directiu de Topix, i va escoltar una eloqüent resposta en relació amb l'economia de la maledicència: els llocs web que publiquen comentaris negatius són els més visitats. El cibernauta espera el pitjor.

Si veus alguna cosa, digues alguna cosa, el lema de seguretat contribueix a l'estat d'alerta de Nova York. La percepció és una forma de la vigilància. ¿Hi ha una connexió entre el prestigi social de la denúncia i la difamació en xarxa? ¿La calúmnia és més versemblant en un clima de sospita? Resulta impossible establir un vincle immediat. El cert és que elTimesparla de famílies que abandonen pobles enverinats per la zitzània. Mentre uns fan les maletes, altres temen trobar-les. Escriptor.