Advertits i avorrits

Si quan entro al cinema em donen un paper que diu que puc abandonar la sala abans de 30 minuts si considero que la pel·lícula és avorrida, el més probable és que acabi pensant, tot just assegut a la butaca, o potser abans i tot, just després d'haver llegit el paper, que la pel·lícula serà avorrida i que precisament ho serà perquè algú ha pensat que ho podia ser i perquè aquest algú, que procura pel meu benestar, m'adverteix i m'ofereix la possibilitat d'anar a veure una altra pel·lícula que no sembla que hagi de ser tan avorrida, ja que ningú no ho considera així. La brillant proposta del cinema de Cornellà als espectadors d'El árbol de la vida, aquest curar-se en salut per evitar queixes massives i desagradables mostres de rebuig, planteja dues opcions: o bé es pensen que som idiotes i que no sabem què anem a veure o bé es disculpen abans d'hora (la bena abans de la ferida) perquè el normal és que les pel·lícules que exhibeixen no ho siguin, d'avorrides. O totes dues coses.

A la sessió que jo vaig anar, molts reien, indefensos davant del drama familiar, del desgavell de records i imatges deMalick,de la profunda meditació sobre el mal. I una dotzena van fugir ostensiblement. És una llàstima que no tinguessin a mà l'oferta de Cornellà. I també és una llàstima que no l'ofereixin a tots els cines del món. Jo m'hauria estalviat així moltes migdiades colossals.