Elefant en equilibri

Mentre s'acostava a l'estàtua de bronze que representa la figura d'un elefant que fa la vertical sobre la seva trompa, exhibida a Union Square, a Nova York,Miquel Barceló confessava que hi veia, segons la distància de l'observador i segons els reflexos de la llum, un hipopòtam, una ballarina i, fins i tot (¿per què no?) un pernil. Per descomptat, en l'estàtua deBarcelótambé hi ha un elefant trabucat, la imatge que va presidir la seva antològica i que s'ha vist en molts altres llocs, entre d'altres Barcelona o Avinyó. Un elefant que és un autoretrat, segons l'artista: «Estic fent equilibri». A mi, aquest pàquiderm enorme, de vuit metres i no sé quants quilos, em fa molta gràcia. ElGran Elefandret desafia la convenció i avisa els vianants de la possibilitat de mantenir-se drets en situacions estranyes o inversemblants, que justament són aquelles amb què no comptàvem i que atempten més contra l'equilibri precari en què vivim. Aquest elefant és una il·lusió, per descomptat, però també una realitat que s'alça a mig camí de la diversió i l'amenaça intel·lectual. La bogeria (Barceló és de Felanitx, aquesta és una dada transcendent) es barreja amb la reflexió, com passa amb les dues pel·lícules queIsaki Lacuestaés a punt d'estrenar sobre l'aventura maliana deBarceló. La lluita contra el fang, amb el fang com a aliat. La cova que s'il·lumina. La recerca discreta de l'absolut.