Testimonis incommovibles

Fa un mes que vaig ser a Roma amb uns amics. M’hi vaig estar tres dies i vam tenir temps de veure l’exposició del Caravaggio al Palazzo Barberini, una excel·lent mostra antològica que s’havia de completar amb la visita als altres caravaggios que hi ha escampats a la ciutat, a Santa Maria del Popolo o a San Luigi dei Francesi, posem per cas. Vaig dormir en un apartament petit que tenia una terrasseta en un estat certament precari, molt a prop de la Fontana di Trevi. En els captards romans, aquells tramonti que atorguen a les parets ocres una vitalitat daurada que, a poc a poc, es va esllanguint fins que arriba la foscor, en aquells capvespres, doncs, em vaig dedicar a observar els gavians i les gavines que no paraven de volar, que aterraven a les terrasses veïnes, que contemplaven impàvides el neguit dels turistes. Que s’estintolaven en una antena de televisió o que feien equilibris (i es barallaven) damunt d’unes teules escantonades. Aixecaves la vista i veies com el cel romà estava envaït per aquests ocells marins que han deixat d’habitar la costa per instal·lar-se a l’interior, rates voladores que mengen de tot i que fins i tot són capaces de recordar –això m’ho comentava un amic ornitòleg dies més tard– el lloc i l’hora habituals on s’aboquen deixalles i escombraries amb restes de menjar. No recordo haver vist mai tantes gavines a Roma. Són més agradables, esclar, les bandades d’estornells que volaven també en el crepuscle com si fossin un sol home, moviments coreogràfics, fascinants danses volàtils.

Vaig pensar en aquelles gavines quan en vaig veure unes quantes dalt del teulat de la Capella Sixtina, indiferents al brogit de la plaça, una remor que pujava des de la columnata de Bernini fins a la quietud plàcida del comignolo, la famosa xemeneia de la fumata. Les gavines xisclaven, tant era el color del fum, tal com ho van fer el 2013. Fins i tot en el moment culminant, poc després de les sis de la tarda, quan es va saber que ja hi havia un nou Papa, quan va esclatar l’eufòria a Sant Pere, amb escenes desmesurades de joia, amb corredisses a la mussoliniana Via Della Conciliazione, amb tot de creients, turistes, curiosos i periodistes expectants, dues gavines i un pollet a penes es van moure. Continuava sortint el fum blanc de la xemeneia i, com a molt, van abandonar les teules i es van situar en un racó més elevat. El 2014, en una benedicció del papa Francesc a favor de la pau, un nen i una nena van deixar anar dos magnífics, immaculats coloms blancs des del balcó de la basílica. Un dels coloms va ser caçat i cruspit per un corb. L’altre, el va empaitar al vol una gavina. Aquesta vegada, les gavines han tornat a exercir de testimonis incommovibles i no han optat per cap simbologia bèl·lica o sentimental. Les lectures sobre l’elecció de Lleó XIV han baixat arran de terra. Algú ha dit que fisonòmicament, el Papa és a mig camí de Pius XII i Pau VI. Dels rostres ufanosos i rodons hem passat al perfil aguilenc. Ves a saber, potser és aquest el missatge ocult d’un altre ocell, l’Esperit Sant.

Temes:

Roma

Inicia sessió 0 Comentaris