Salvador Dordal: "Tornaria a pintar quadros per tornar a estripar-los"

Als seus 79 anys, el Salvador conserva el posat desenyor de l'Eixample. Alt, prim, pausat, sorneguer, de mirada intel·ligent i sempre enganxat a la seva pipa, xoca entrevistar-lo en un petit pis que serveix com a residència d'avis. L'hi va portar el setembre passat el seu veí Àngel Vilalta (que l'acompanya a la dreta de la foto), després de trobar-lo a casa colgat de brutícia, mal alimentat, molt malalt i totalment sol.

En aquells baixos mal il·luminats del carrer de Mallorca, l'Àngel hi va trobar una altra cosa: 2.000 quadros a l'oli que el Salvador va pintar durant anys en la més absoluta soledat. Rendit davant la potència d'aquelles obres, l'Àngel ha catalogat totes les pintures i ha creat la pàgina www.josoc.info per donar-les a conèixer. Està convençut que tenen un gran valor: «El Salvador és l'últim modernista i m'agradaria que acabés els seus dies sentint-se ric, lluny de la misèria que l'ha acompanyat tota la vida».

-Els inquiets creadors del festival konventpuntzero li han organitzat la seva primera exposició ¡als 79 anys! ¿És important per a vostè?

-No. ¿Per què? A uns els agradarà i a d'altres no. Tant me fa.

-El 15 d'octubre obrirà una altra exposició a la Seu d'Urgell. ¿No l'il·lusiona que es conegui la seva obra?

-No crec que sigui coneguda. Ara, encara que no m'hi hagi guanyat la vida, ningú em prendrà tot el que hi he disfrutat. Això no es paga amb tots els diners del món.

-¿Pot explicar aquesta sensació?

-Des que tens una idea i et fas una pel·lícula, fins que agafes un detall d'aquesta pel·lícula i el dibuixes i hi dónes color, t'ho passes bomba. Quan acabes el quadro no és perquè estigui acabat, sinó perquè te'n canses i ja vols passar a un altre. Hi ha un moment en què els quadros se t'acumulen i... ¿què en fas? Doncs probablement estripar-los.

-Diu el seu amic Àngel que va cremar uns 3.000 quadros en una barbacoa i només n'hi queden uns 2.000.

-Sí, pot ser. No sé quants n'he estripat, però són moltíssims. Mentre els feia m'ho vaig passar fenomenal. ¿Els tornaria a pintar? Sí. Tornaria a pintar-los per tornar a estripar-los.

-¿Des de quan pinta?

-Des que era petit. Pot ser que encara conservi uns esbossos.

-¿I ningú es va adonar del seu do? ¿Els seus pares? ¿L'escola?

-A l'escola això no es valorava i la meva mare no hi entenia, no ho sentia. Jo era fill únic i ella anava a comprar, feia el dinar i m'ajudava en la meva feina. Tenia un taller de restauració de mobles que servia les famílies burgeses de l'Eixample i, si calia fer un repunt, ella me'l feia.

-¿No va estudiar mai art?

-No, però durant anys vaig ser soci de… és que han passat tants anys.., ¡del Reial Cercle Artístic! Hi anava a dibuixar i a pintar, però sobretot xerrava i m'esbargia; era una manera de relacionar-se i jo m'ho passava pipa.

-Doncs no són precisament divertits, els seus quadros.

-Hi ha temes més tristos, d'altres de més alegres, però més aviat són dramàtics, sí. Són l'experiència de la vida: la guerra civil, el franquisme, la misèria... Quan els pintava tot tenia una explicació, un motiu, però ara ja no me'n recordo.

-¿Encara pinta?

-Fa un temps que no, fa un any, crec.

-¿Per què ho va deixar?

-Perquè estàs sol, ets gran i entre una cosa i l'altra et passa el dia. Arriba un moment en què et canses.

-¿Ho troba a faltar?

-Sí, però no estic a casa meva. Aquí no puc pintar amb tanta gent.

-¿Ha firmat tots els seus quadros?

--No. I quan firmava no firmava amb el meu nom sinó com a Jo Sóc.

-¿Per què Jo Sóc?

-Jo sóc jo. Si dic que jo sóc jo, no estic enganyant a ningú. ¿Per què havia de firmar Salvador Dordal? Salvador és un nom una mica tonto. ¿Salvador de què? ¿I Dordal? ¿Perquè el meu pare era Dordal? S'hauria pogut dir Pérez. No. He de dir la veritat: jo sóc jo.

-¿La pintura l'ha fet més feliç que les relacions humanes?

-Gairebé, gairebé. He tingut pocs però molt bons amics, els apreciava moltíssim, però tots han mort. Em vaig divorciar de la meva dona i els fills es van fer grans...

Notícies relacionades

L’amic Aznar

La trucada decisiva entre Feijóo i Ayuso

-Em sembla que deu ser fàcil relacionar-se amb vostè.

-Si vostè no és gaire exigent... N'hi ha prou de tenir un interès en comú que ens uneixi, com la pintura.